Ja fa un any i mig que treballo per Tallers per la Llengua per intentar fer entendre a la gent una sèrie de coses que si fóssim un país normal serien obvietats però que com que no ho som resulten imprescindibles d’explicar. Resumint-ho molt, el que diem és que si t’estimes el català no canviïs de llengua davant d’un que parla castellà o d’un que té cara de xinès perquè no només no cal que ho facis sinó perquè a més a més cal que no ho facis; i que si no te l’estimes potser estaria bé que fessis un esforç per intentar entendre el lloc on vius i així potser les coses t’anirien una mica millor. Potser no està bé que ho digui, però a Tallers per la Llengua som francament bons. El discurs -diferent segons el tipus de públic- està molt ben pensat, els arguments són socràticament irrefutables i els recursos que donem a la gent són útils i fàcils. A mi m’agrada molt aquesta feina, no només perquè em fa sentir necessària sinó també perquè m’ajuda a conèixer la realitat lingüística del país. Un dels nostres tallers va adreçat a alumnes de Secundària, i després d’haver-ne fet ja una bona pila a diferents tipus d’escoles i de poblacions, una de les conclusions que he tret és que, a Catalunya, el català és una casa de propietat i el castellà és una habitació d’un motel de carretera. M’explico. En els ambients escolars catalanoparlants, en general, els immigrants estan perfectament integrats en el grup, i en canvi, als instituts castellanoparlants -que n’hi ha, i molts, i allà els alumnes amb prou feines saben parlar català-, els immigrants són -també en general- o bé uns rebels o bé uns desplaçats. En aquest país, el català és una casa perquè ve de l’amor i de l’esforç, perquè és el resultat d’un sentiment de pertinença, perquè respon a la voluntat de voler ser, perquè convida però no regala, perquè exigeix per donar-te, no per robar-te, i per això els immigrants veuen en el català un bon tros de terra on fer-hi la seva casa, i un cop l’han feta senten que han passat a formar part d’un tot i que han passat a tenir una cosa seva per estimar i per defensar. El castellà a Catalunya és una habitació d’un motel de carretera perquè ve del desarrelament perpetu, el castellà és la cosa barata que a llarg termini t’acaba sortint cara, ve de la mandra, del pensament que a la vida les coses te les donen regalades, ve del despotisme, i si trenques res ja ho pagaran els altres, el castellà a Catalunya no s’aguanta sol, és una frase treta de context, i per això els immigrants castellanitzats s’aïllen o es ressenten, perquè no tenen espai on poder donar ni on poder rebre, perquè s’adonen que no formen part d’un tot més gran que ells. El català costa més però també dóna molt, per això al final l’esforç et surt a compte. El castellà costa menys però només t’utilitza, per això al final t’acabes quedant sense res. Una casa teva, l’habitació d’un motel.
- CA
