“El patiran els ciutadans de Catalunya, siguin o no independentistes“, així acabava l’editorial d’aquest dimecres a El Mundo en relació amb el nou director general dels Mossos d’Esquadra. Una peça apocalíptica que descriu un estat de nerviosisme alarmant de qui l’escriu, amb adjectius com “talibà“, “insultón“, “deriva quasi dement” o “fanàtics seguidors irredempts de la seva quimera“. Tot això, malgrat que el president del PP de Terrassa, la ciutat de Pere Soler, es declari amic seu i còmplice de gran part de les bromes que escandalitzen l’editorialista madrileny. La veritat els és igual.
L’U d’Octubre ha fet que tots els tòpics de la catalanofòbia antropològica es condensin en una tempesta d’insults, histèrica i coral, que arriba des dels mitjans de Madrid i que deixa perplexa l’opinió pública catalana. La Catalunya que dibuixen, aberrant i lisèrgica, viu dins de la bombolla informativa madrilenya, allunyada del que s’escriu a Barcelona, Londres, París o Nova York. Una bombolla que, inevitablement, quan esclati, deixarà en evidència un règim polític corcat fins el moll de l’os i incapaç de regenerar-se.
A Catalunya el que hi ha és un debat polític intensíssim que l’independentisme ha guanyat, simplement, per incompareixença de l’unionisme. I, com deia l’autor de Les cròniques marcianes, “la bogeria és relativa. Depèn de qui tanqui a qui a la gàbia“.
