El Borbó ha tornat a evidenciar que Espanya és un estat dèbil en defensar que la seva “unitat i integritat” penja d’una bandera i de l’ús de la violència. I la ministra de Defensa del PSOE ho ha confirmat assegurant que les “forces armades són les principals garants de l’ordenament constitucional”. És a dir, que la democràcia espanyola no és patrimoni dels seus ciutadans i responsabilitat dels electes, sinó de policies i militars disposats a amenaçar i atacar població desarmada en nom d’una bandera? Ras i curt, Espanya és poc més que un territori on habiten sense alçar la veu els súbdits d’un regne fallit.
Un estat que en cada celebració militar, reial o política ha de reivindicar el monopoli de la violència és un estat que explica al món que històricament s’ha construït no per adhesió a un projecte nacional engrescador sinó a través de l’exhibició de la força i la imposició violenta. Potser per aquesta raó Espanya mai no ha aconseguit ser una nació real, malgrat el nacionalisme espanyol furiós que ha imperat i impera a les institucions madrilenyes. Un nacionalisme que controla policia, exèrcit, justícia i economia, però incapaç de desenvolupar un projecte polític propi.
Per tot plegat, les paraules de Felip VI lloant les forces armades i la bandera, que cada pasqua militar repeteixen com a lloros el monarca i el ministre de torn, són una bona notícia per a Catalunya. Es torna a constatar que no hi ha un projecte per a una Catalunya espanyola mínimament democràtic que pugui fer ombra al del moviment republicà. Han passat més de tres segles des del 1714, i ni amb violència física ni institucional aquesta bandera sense nació no ha aconseguit ni tan sols desdibuixar la nació catalana, i ja no diguem assimilar-la.
