Fa unes setmanes, la Plataforma per la Llengua, conjuntament amb la Fundació Vincle, va organitzar una conferència sobre la situació de les llengües en el cinema amb representants del Quebec, Estònia i Finlàndia. Totes tres situacions tenen assegurada la presència de les seves llengües en el cinema, amb la legislació corresponent que ho fa possible, malgrat tenir igual o menor nombre de parlants que el català. És simptomàtic el cas de Finlàndia, amb el finès, amb menys parlants que el català, i el suec, amb el 5% de la població del país, on les dues llengües tenen presència assegurada en el cinema. El mateix passa amb l’estonià a Estònia. I pel que fa al Quebec, el francès quebequès hi està garantit, atenent a la tradició de doblatge d’aquest país, malgrat que la llengua majoritària del Canadà és l’anglès. En canvi, el català als territoris de llengua catalana, no.
Un estudi de la Plataforma per la Llengua constatava que aquesta situació es repeteix en la resta de llengües comparables al català dels països democràtics. I en canvi nosaltres, i per més inri, quan volem regular l’ús de la llengua, a semblança d’altres països, encara tenim por.
I no només en el cinema. No hi ha cap llengua com el català que no sigui oficial en el seu estat, en països democràtics; només el català. I a més, cal sumar-hi que actualment existeixen 500 disposicions que imposen el castellà als Països Catalans, no pas el català.
La situació del català és de plena anormalitat, i per tant cal maldar perquè la població se n’adoni, tot mirant a fora, a països de forta tradició democràtica, obrint els ulls, per tal que algun dia aquesta situació es pugui resoldre. Perquè és justament aquesta anormalitat la mare dels problemes de la llengua catalana. Perquè allò que donem com a normal, no ho és pas. I cal que en comencem a ser conscients.
