Ha començat una campanya electoral andalusa amb moltíssima Espanya, bastanta Catalunya i molt poca Andalusia. La dreta espanyola s’ha repartit els papers. Pablo Casado es dedica a pintar de rosa el genocidi/saqueig de l’Imperi Espanyol a Amèrica i, de la seva banda, els de Vox van pels pobles andalusos por el imperio hacia Dios, en formació falangista i amb el seu líder amb pistola i a cavall. Tots plegats, sospirant per un tercer imperi, amb el penó castellà clavat a TV3 i Gibraltar. Després dels de Felip II i Franco, el Tercer Reich de la dreta espanyola arriba per Andalusia. Un bonic espectacle sota la mirada complaent d’Albert Rivera i l’Ibex, que han enviat Inés Arrimadas a confirmar, poble per poble, tots i cadascun dels tòpics tavernaris contra els catalans.
Més enllà, el PSOE del café para todos actuant com a repartidora regionalista, amb el susanisme com a últim reducte d’immunitat electoral contra la corrupció. I un més que meritori Podemos, versió anticapìtalista, que ha estat l’únic partit que ha combatut frontalment el sistema clientelar dels socialisme andalús. La candidata Teresa Rodríguez ha estat, de fet, una oposició real -i solitària- i una líder amb prou honestedat com per donar suport, clar i explícit, al dret a l’autodeterminació dels catalans. La incògnita és si hi també haurà alguna forma d’andalusisme polític que pugui recuperar la condició parlamentària.
Batalla a l’esquerra i batalla a la dreta. No gaire més que una gran enquesta per posar a prova les estratègies dels partits de Madrid. Però un test important per prendre la mesura a la capacitat de resistència del règim polític espanyol.
