Quan les noves tecnologies no havien arribat per quedar-se, explicava als meus estudiants les limitacions de l’Estat democràtic fent referència a la impossibilitat material de generar nous partits (per les diabòliques lleis electorals), nous mitjans de comunicació (els gegants ho eren cada cop més) i noves entitats bancàries. Si la democràcia és pluralisme polític, l’acumulació d’aquests poders en poques mans fa difícil la capacitat de generar una opinió pública lliure en una societat informada i dotada de veritable poder d’opció. Malgrat l’ajuda que actualment pugui significar en el pla estrictament econòmic una major defensa del consumidor, la democràcia es perjudica seriosament en l’oferta única.
Ni que sigui per deixar la suma igual, nous partits apareixen com bolets, sobre tot en el panorama confús que amb dificultat s’endevina a Catalunya a partir de primers d’octubre. Pel que fa al món de la informació, cap mitjà de comunicació audio-visual pot assolir ni la cinquena part de la total audiència (malgrat que el pastís de la publicitat se’l reparteixen entre poc més de dos) i molts projectes sols digitals, com ara aquest, van prenent l’espai a la premsa impresa i les seves versions per a les TIC.
Però què succeeix en l’àmbit bancari? La recent operació generada entorn al Banc Popular (i tots els bancs del grup, s’ha de recordar) accelera la previsió que el panorama bancari espanyol sigui en poc temps en mans de sols quatre grans grups financers…i el nombre encara pot minvar més. En aquest context s’ubica la Catalunya que va viure la glòria d’un seguit de Caixes d’estalvis i que després va assistir també al seu ensorrament de la mà de la dita concentració, però també de la mala praxi que en elles van generar tots els partits polítics sense excepció. Aquesta mateixa Catalunya està gestant ara un projecte per i per a la gent que intenti recuperar l’essència social del crèdit obviant la dependència que genera qualsevol ajut institucional; es tracta de la Cooperativa Catalana de Serveis Financers, pensada per contribuir al creixement de l’ activitat productiva sostenible, i que en qualsevol cas s’allunyi de la vessant especulativa que, per interès, per necessitat o per totes dues coses, ha acabat ocupant l’acció majoritària de les entitats bancàries a l’ús.
Sé que els seus promotors, entre els que es compten antics bancaris, empresaris jubilats i voluntariosos col·laboradors il·lusionats per la vessant social que comporta el projecte, pensen fer una reflexió acadèmica però alhora pràctica en la Universitat Catalana d’Estiu el proper dia 22 d’agost. No sé on ens agafarà aquell dia a tots plegats, potser seria un bon moment per coincidir i parlar de coses positives i tangibles (“a les coses”, deia Pla), però en qualsevol cas els desitjo clarividència i sobre tot, manteniment en el temps des seus lloables principis fundacionals, que sense dubte contribuirien a dur a la gent un alè d’esperança entorn la idea que una altra banca és possible.
