“Hay que desinfectar. Hay que desinfectar, para empezar, los medios de comunicación. Las cosas no son por casualidad. Si yo viera TV3 todos los días y sólo viera TV3 todos los días, yo también sería independentista”. Josep Borrell se n’ha anat de la boca sis dies abans d’hora i els seus companys el deuen estar maleint. El pla no era aquest, el pla era vendre que els partits constitucionalistes havien de guanyar per tornar a unir els catalans, per acabar amb-la-divisió-que-separa-les-famílies, per restituir el sentit comú. No per desinfectar, Josep, havíem quedat que això seria un cop haguéssim guanyat.
Les paraules de Borrell encaixen a la perfecció en el relat fabricat sobre la nostra realitat social des de Madrid i també des de Barcelona. L’independentisme com una malaltia que només es pot combatre destruint el seu origen: l’escola pública i els mitjans de la CCMA. És important no enganyar-se: ens enfrontem a una bèstia autoritària que vol venjança i no en té prou amb la presó dels líders. La bèstia està assedegada i ensuma sang, i està esperant poder formar govern per començar el programa de reeducació de la societat catalana. Borrell, l’speaker oficial de les manifestacions de Societat Civil Catalana (les de “Puigdemont, a prisión”, “Esta es nuestra policía”, etc), torna a fer de portaveu de la Idea. I la Idea no és altra que aquesta: desinfectar.
És un vell ressentiment que ara, cavalcant sobre la “restitución del orden constitucional”, pretén anar molt més enllà i desfer tot allò que els molesta no dels últims cinc anys, sinó dels últims trenta-cinc. Un vell ressentiment que mai no ha paït que l’autogovern s’hagi exercit sobre la base d’una idea nacional de Catalunya i que ara veu l’oportunitat de tornar a situar la partida en la casella de sortida de 1977. Vaig veure un cartell anònim al barri l’altre dia que ho resumeix a la perfecció: “1 pas endavant o 40 anys enrere. Tu mateix”. La intuïció popular sempre és la bona.
Queden cinc dies perquè ens tornem a trobar en un col·legi electoral i hi ha molta gent molt angoixada per la possibilitat que els del vell ressentiment guanyin i puguin formar govern a Catalunya. Queden cinc dies per transformar aquesta angoixa en energia positiva. No és tan difícil: es tracta només de convèncer un votant nou. Només un. Si cadascun dels angoixats fa això, el dia 21 farem un pas endavant i el franquisme quedarà, no quaranta, sinó vuitanta anys enrere. Val la pena.
