La tragèdia dels atemptats de Barcelona i Cambrils ha permès constatar una evidència de la qual Catalunya fa temps que en té proves. Hi ha un Estat que comença a no ser Estat i un país que ja és Estat. Madrid va tornar a fer fallida. Absent les primeres hores de l’atemptat, convocant des de Madrid reunions a les quals suposadament no hi havien d’assistir representants de les institucions catalanes, sinó el delegat del govern espanyol a Catalunya. I absent pel que fa a la seguretat, tot i que la policia espanyola i la catalana es coordinen més del que voldria Madrid. El mateix Estat considera els Mossos com una policia de segona que s’ha de limitar a multar els vehicles que corrin massa, i a les mans de la qual, suposadament, no pot quedar la resposta al terrorisme. Si no pensés això, no vetaria la policia de Catalunya a la Europol, impedint-li l’accés a informació important en la lluita antiterrorista, i per tant, comprometent la seguretat dels ciutadans per raons ideològiques. La policia basca, en canvi, sí que és digna de primera divisió. Només cal que el seu govern voti uns pressupostos del PP.
Els poders de l’Estat ja faran la reflexió que considerin oportuna. A Catalunya, ja s’ha fet: Malgrat la política d’exclusió que han patit els Mossos per part de l’Estat, ni la policia de Catalunya ni les institucions no han fet fallida davant dels seus ciutadans. La resposta a l’atemptat la van dirigir les forces de seguretat catalanes –Mossos i Guàrdia Urbana- i les dues principals institucions del país, Generalitat i Ajuntament de Barcelona. Com un Estat. Flanquejades en tot moment per una societat civil que també va estar a l’altura, atenent les indicacions de la policia, entomant amb respecte totes les incomoditats que el dispositiu comportava i, sobretot, essent solidària. Els serveis d’emergències i d’atenció sanitària, els propis d’un gran Estat. No és pas casual que la comunitat internacional –mandataris i premsa- hagi lloat l’actuació dels Mossos i a l’actitud dels catalans i no pas a Espanya i la policia espanyola.
El missatge de les institucions catalanes als seus ciutadans, i a tot el món, és que una societat democràtica i lliure no té por del terror. D’aquí el clam ‘No tinc por’, que s’ha fet global. Res de fer política partidista, encara que la premsa madrilenya hagi aprofitat mesquinament l’atemptat per vincular-lo al procés i encara que l’executiu espanyol hagi fet crides a la unitat de tots els espanyols per aturar el terrorisme. Frase recurrent la del ministre Zoido: “Juntos somos mejores y unidos venceremos al terrorismo”. Politiqueria que no està a l’altura d’un Estat en plena gestió de l’atemptat i la investigació policial. Si Mossos i policia espanyola no van junts és perquè Madrid no ho vol. I als fanàtics se’ls en fot el procés i les urnes. Com també la unitat d’Espanya.
