Només un en tenim? Doncs devem estar molt de sort els catalans que no en tinguem d’aquesta fauna a cabassos davant el moment històric que vivim, que té, per què no dir-ho, també quelcom d’histèric i esquizofrènic. Les forces fàctiques estatals de ben segur que saben a què juguen i saben quins són els seus homes de confiança que desenvolupen un paper clau alhora d’activar la contrainformació i atiar la desunió política entre els catalans. De vegades les actituds més radicals són les més còmplices amb l’enemic o adversari, de la mateixa manera, que les més pactistes, que en aquest moment també cal categoritzar-les de radicals, també ho poden ser i de quina poderosa manera. L’enemic juga on fa més mal i cal ser astut i veloç per veure la jugada i les properes actuacions. Ho estem fent? Ho dubto molt i ho lamento encara més. Algú es sorprèn d’alguns processos oberts a Catalunya? Es observada de forma igual la corrupció a Espanya que a Catalunya? Cal condemnar sempre les corrupteles però també cal observar i aplicar la justícia de forma no arbitrària i uniforme a tot el regne i no amb una lupa immensa al nord-est que contrasta amb la benevolència quan no desídia d’arreu. S’han mai preguntat per què hi ha moltes més inspeccions fiscals a Catalunya que a la resta de l’Estat? Per ser els catalans molt més deshonestos que madrilenys, bascos o andalusos? Doncs li ho preguntin als empresaris de l’arxifamós “pont aeri” que tant diuen que es preocupen per la nostra economia. Més denunciar aquest fets i treballar pel país i menys fotografies i trobades carregades de caspa, gomina i ferum de resclosit i de nul.la influència pel teixit productiu català. O encara es pensen que no sabem del què parlem? Que n’aprenguin d’aquells empresaris que sí lluiten per la terra i fan gran la seva empresa a base d’esforç i sacrifici, com s’ha fet sempre a casa nostra, i no a base de fer el “Sazatornil” alhora de perdre la dignitat davant d’un ministre, un president o un aspirant a rei. Per Déu que som al segle XXI!
Afirmar que a Catalunya sempre han existit els anomenats “quintacolumnistes” és un fet que no crec que sorprengui a ningú. En diferents moments històrics generadors de tensió i canvi social han aparegut homes que han operat des de Catalunya amb una clara vocació de servei a la causa anticatalana i, sovint, ho han fet amb una màscara que els ha permès falsificar la seva vertadera identitat i adherència. Anant una mica lluny recordarem els coneguts com a failangistes. Elements de la FAI que des del radicalisme social operaven a Catalunya durant la guerra civil per mantenir viva la perniciosa llavor de l’odi i la divisió de classe entre catalans. Entre ells s’hi compten els assassins dels recordats germans Badia, que foren degudament recompensats per l’anterior règim un cop els falangistes eren ja ben instal·lats a Catalunya. Els motius de la traïdoria són variables: poden ser econòmics, venjatius, xantatgistes, idealistes o una barreja d’alguns, no tots, d’aquests elements. El que és clar és que sempre són bruts i potinegen tot allò que toquen. No cal dir que una societat dividida i contaminada és molt més fàcil de controlar o, millor dit, d’intoxicar amb idees que juguen a l’equívoc i la divisió.
Alguns d’aquests personatges per la seva rara habilitat d’incontinència verbal i d’acaparament mediàtic són de molt fàcil localització. Però d’altres són molt més sinuosos i subtils en llur comportament i, per tant, molt més difícils de tenir-los controlats o reconeguts pel seu vertader ofici. Són òbviament aquests els perillosos i els que fan, en definitiva, la feina més efectiva i nociva. Chesterton en el molt recomanable llibre “L’home que fou dijous” en fa una encertada i loquaç descripció i ens caracteritza el líder dels anarquistes mundials com un empresari que sota cobert mou les tecles de l’alta política global. Pot passar això aquí? Cal rumiar-ho.
No estic dient que les tesis unionistes hagin de ser catalogades sistemàticament com a “quintacolumnistes”. Hi ha molta gent d’aquest grup -la gran majoria- que els mou la bona fe, un suposat interès sectorial, el temor davant del canvi o una insubornable adherència a Espanya que els posiciona en aquest grup que rebutja la independència de Catalunya. Tot plegat molt respectable, fins i tot en un Estat espanyol de baixa volada democràtica on ens neguen, ara si, sistemàticament el dret als catalans de poder existir com a poble diferenciat dins la seva Espanya. El que som ho som per obra i gràcia seva, no desaprofiten l’ocasió de recordar-nos-ho, i nosaltres com a bon i mesell poble els ho hem d’agrair.
Farà bé el nostre govern d’activar les antenes i de no escoltar els cants de sirena d’aquells que només treballen per la seva pròpia causa i que la fan coincidir amb la de la unitat de l’Estat. El catalanisme ha estat per definició possibilista i ha jugat històricament la carta de l’encaix amb Espanya. El temps, però, ha demostrat la impossibilitat d’aquesta causa i tots aquells intents de federalitzar l’Estat, de cercar un model propi per Catalunya, mai s’han vist materialitzats, i ara per fi es veuen terriblement desautoritzats. L’existència del nacionalisme espanyol no és una novetat però si ho és l’emergència ufanosa d’un nacionalisme desacomplexat, vindicador de causes fins no fa gaire menystingudes o enterrades com la franquista. Avui el nacionalisme espanyol no només aplega la dreta també s’hi compta una bona part de l’esquerra que ha fet seves aquestes tesis tot matisant en alguns casos només les formes. Aquests han de ser els nostres aliats? Que ningú ho dubti les coses no restaran com ara a Espanya: es tracta d’independència, i per tant llibertat nacional i tot el que comporta, o de submissió política i tot el que comporta en els terrenys més sensibles. El món ho comença a veure, però ara bé, ho veiem nosaltres?
