Un sol cop

"A Madrid esperen un error o un moviment poc convençut per intervenir l'autonomia. Només tindrem una oportunitat per trencar la legalitat"

Veig que molts partidaris de la "unitat" tenen un interès estrany en identificar els partidaris de celebrar el referèndum sense el permís de l'estat espanyol amb l'extremisme d'esquerra. El fantasma "rojo separatista" mai no ha deixat de funcionar, el que resulta fascinant és que s'utilitizi com una arma llancívola dins del mateix independentisme. Jo no sóc gaire d'esquerres i, d'entrada, també em sembla més enraonat trencar la legalitat per forçar un referèndum que no pas intentar aconseguir la independència a través d'unes eleccions autonòmiques –per més plebiscitàries que siguin.

Mentre en l'horitzó hi hagi la celebració d'un referèndum, el president Mas liderarà; a partir del moment que tinguem davant unes autonòmiques -és a dir, sous i càrrecs- aquest lideratge s'anirà afeblint. Jo entenc que qui ha de decidir el moment de partir peres amb Madrid és el president Mas. Si el Parlament comptés amb 90 diputats disposats a fer costat a Mas en cas que la Moncloa el destituís, em sembla que no hi hauria debat: forçar el referèndum aquest 9 de novembre seria la millor opció. Però esclar: qui es refia de tots i cadascun dels diputats d"Iniciativa o d'Unió, o fins i tot de Convergència i d'Esquerra? Si es genera una situació de tot o res amb l'estat espanyol els diputats han d'estar convençuts que no poden fer altra cosa que donar suport al president, sigui per raons morals, sigui per por a no poder tornar a passejar tranquils pel carrer, si no tenen gaire escrúpols.

Mas té tot el dret de creure que assegurarà millor el tret si va a unes autonòmiques. Però llavors que les veuetes recalcitrants no pretenguin que tot Catalunya voti el president, com si CiU fos el partit nazi. Unes plebiscitàries, encara que no es vulgui, obriran la porta a un ventall de temes i d'ambigüitats difícils de controlar i no necessàriament serviran per avançar, com no hauria servit de res anar a Europa amb una candidatura unitària, excepte perquè els partits es discutissin per rucades. Podem pensar moltes estratègies i alliçonar la gent sobre les virtuts de la paciència i la moderació, però l'únic que comptarà al final són les accions de cada part.

El pas cap a la independència sempre implicarà un salt al buit. Ens agradi o no, la llibertat de Catalunya demanarà un salt de fe com el d'Abraham –si és que al final aquest salt no el fa el poble i es posa a votar el 9 de novembre deixant el rídicul els partits, com ja va passar amb les consultes populars. Per més que els polítics preparin el terreny, el pas decisiu sempre serà una mica allò de portar la criatura a la muntanya i posar-li el ganivet al coll per protegir la fe. Això és el que el president Mas haurà de fer amb els diputats, els intel.lectuals i els electors del dret a decidir un dia o un altre, si vol acabar el que ha començat. No hi ha més remei. Per això els grans líders no solen ser els homes més brillants i intel·ligents sinó els que tenen conviccions i intuicions més fortes.

Com diu el Roger Mallola, el trencament amb l'Estat s'haurà de fer amb un sol cop, sec i decisiu. A Madrid esperen un error o un moviment poc convençut per intervenir l'autonomia. Només tindrem una oportunitat per trencar la legalitat. Quan això passi es veurà de veritat si els nostres polítics valen o no alguna cosa. I si Mas és l'home abrahàmic, senzill i d'una sola peça que ens hem cregut. Si muntem un sidral democràtic prou gros; si la nostra determinació fa que surti més car mantenir-nos dins d'Espanya que deixar-nos marxar, els americans, una part d'Europa i fins i tot Rússia -per guanyar prestigi i justificar el referèndum de Crimea- es posaran probablement del costat nostre. Dic probablement perquè tot això no ho sabrem fins al moment de la veritat. Si mai no fem el pas, o el fem amb por i malament, l'únic que podrem saber segur és que un dia sortirà un polític convergent i dirà sobre CiU el mateix que Quim Nadal diu ara sobre PSC, que tothom ha utilitzat el seu partit "com si fos un kleenex".

 
 

Comentaris