Catalunya és l’excusa perfecta per a què la dreta extrema espanyola pugui pactar sense problemes amb l’extrema dreta espanyola. La hispana trinitat unida sota un programa que, en conjunt, només conté una xifra: 155. Els tres partits neofalangistes esperen guanyar les pròximes eleccions i repartir-se el pastís apel·lant als budells i als cops de puny damunt la barra dels clients de les tavernes de l’Espanya espanyola. “Viva España, ¡coño!“, increpaven uns nois amb moto als manifestants de la Gran Via de Barcelona. I, com se sap, la clau és el “¡coño!“.
El fet és que la idea d’aquest segon 155 -ara preventiu- és, en part, culpa del propi independentisme català, perquè la societat espanyola hi va veure un cost zero. Els mesos d’administració directa des de Madrid van mostrar (demostrar?) que no hi havia reacció per part de la societat catalana i que partits, entitats i la pròpia administració de la Generalitat renunciaven a mobilitzar-se en contra de la derogació temporal de l’autogovern. Si es va percebre com a tan fàcil, és lògic que es converteixi en un actiu electoral fora de Catalunya. Fins i tot gran part del PSOE ho veu així.
En aquest sentit, només s’evitarà una nova regressió si el cost s’endevina molt més alt que en la primera ocasió. Per això el pròxim dia 21 serà un indicador important. Calma, sí. Però sobretot força i determinació.
