Estem aquí. Aquí, vull dir al bar. La conversa és animalíssima. Primer érem dos i el cambrer. Després s’hi han afegit tres ampolles de licor de farigola, deu persones més i alguna bestioleta que no he identificat. Ja no sé quants som. Hem començat parlant de quina és la millor hora de sol per fer uns ous ferrats damunt una senyal de trànsit de prohibit avançar. Jo crec que a les 16:37, però hi havia un paio caparrut que no, que a les 18:03. I després…. Després ha saltat una xiqueta i quan et toquen els ous, doncs et fregeixes. Mireu, m’ha escatxigat de ple:
-Però no sé per què us poseu així Espanya ens ha donat el que hem demanat!
És increïble el que la propaganda socialista està fent als cervells de les pobres criatures. Això no ho arreglarem ni amb una lobotomia ni amb una caixa de salfumant. Però sempre podrem intentar que la ingressin en alguna institució benèfica. Bé, el cas és que jo ja li he intentat explicar a la noia que això d’Espanya, ni ara, ni mai, ens ha donat, ni ens donarà res i que la meva planxa em dóna més perquè almenys em planxa les camises.
-Però què dius! Això era l’Espanya d’abans, ara Espanya és diferent! Ens entén!
-Ens entén? Mai ens ha entès, ni ens ha volgut entendre i el problema és que hi ha gent que es pensa que algun dia ho farà. Mira, tu saps qui és Josep Maria Folch i Torres?
-Doncs no..
-Que una persona com tu que ha fet el batxillerat i té una carrera no sàpiga qui és l’anima del Patufet és la mostra de la capacitat destructora d’Espanya. Mira què deia Folch i Torres:
“A l’enterar-me dels debats promoguts al Congrés de Madrid referents a la qüestió catalana, va acudir-se’m tot seguit pensar en l’evolucionisme, i vaig tenir una fonda alegria al considerar que el desengany dels que no gosen defensar tot allò que de dret a Catalunya li pertoca seria gran i que convençuts de son error veurien que de Madrid res n’hem d’esperar que reporti ni el més petit benefici a nostra Pàtria. Però la lògica va imposar-se’m tot seguit i vaig recordar-me que per desenganyar-se es precís haver-se enganyat o deixat enganyar, i això va treure’m de cop i volta l’alegria que tenia, puix els que fan com qui treballa per Catalunya, regatejant-li sos drets i llibertats, mai no han cregut que de Madrid havia de venir el benestar de Catalunya, mai no han ni tan sols pensat que amb pactes i conxorxes aconseguirien res per a la Pàtria. Els que tant s’han remogut per demanar un miserable concert econòmic amb l’Estat espanyol poden dir-ho ben alt que a Madrid no estan per músiques…”
-Et sona tot això, oi? Saps de quan és?
-No
-3 de març de 1900. Ep! No marxis, que no hem acabat. Pensa que he fregit ous per totes les carreteres del país, per tant, ara sucaràs el rovell. Escolta això, pajarita:
“Si continuem així, n’hi haurà per poc temps. A l’Espanya castellana i castellanitzada tot treballa contra nostre. I, si nosaltres també ens posem a treballar en contra de Catalunya, el joc serà qüestió de poques taules”.
-Ho va escriure el 1936 Agustí Galvet (Gaziel), director de La Vanguardia i un dels periodistes més clarividents d’aquest país. Tampoc et sona, oi?
-No.
-Espera, espera. Saps què va escriure Gaziel després de la Guerra, l’exili, mentre es va auto enterrar en vida a Madrid -perquè no podia sofrir tornar a una Barcelona que ja no era catalana- doncs això:
“I això no té solució. No n’ha tingut mai, des del segle XV….. Mai els pobles no catalans d’Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l’aigua. I ella per sí sola, és, de passada, tan feble, tan minsa!”. I com diu ell, “el caràcter espanyol, en grandíssima part, és una forta i estranya barreja de visigot, d’alarb i de jueu, recuita –com en una mena de civet- amb una salsa negra i espessa, de fanatisme catòlic africà, no gens europeu”.
-Xata, això és del 25 de setembre de 1946. Vols més tristesa que aquesta? Per un home d’ordre, per un home assenyat. Pobre Gaziel! Als anys vint i trenta encara pensava que Catalunya podia ser com els Països Baixos del sud d’Europa… Després va batejar Catalunya com els “Països rebaixats”. Com ara. Però, ei, no marxis! No hem acabat.
Clar, tu ara t’estàs fotent morada de licor de farigola i et penses que això és la llibertat i que quan va arribar la democràcia tot es va solucionar. Au, sucar el melindro! Ca! A veure, Manuel Ibáñez Escofet, tampoc et deu sonar, oi? Bé, és igual. Però mira que escriu un dia que Alfonso Guerra –clar! Aquest sí que el coneixes! Ja m’ho imaginava!- fa una roda de premsa a Madrid, tot just, TV3, la Televisió de Catalunya, fa cinc dies que està en funcionament. Som al setembre de 1983:
“Al senyor [Alfonso] Guerra l’irrita que J.R. parli en català, que en una altra pel.lícula els americans parlin en català, que la tradicional obertura de Catalunya a Europa es tradueixi en col.laboracions tècniques. El senyor Guerra es pregunta escandalitzat: és aquesta, la cultura catalana? Doncs sí, senyor és aquesta. La cultura catalana és essencialment oberta i amb vocació universal”.
-Ho veus? I ara? Ara, què no ho veus? TVE ha decidit suprimir “L’informatiu vespre” per vacances. Clar, perquè s’emet en català, perquè el Telediario en castellà no marxa d’estiueig, oi? Vols saber una cosa? L’estiu de 1957 TVE va tancar totes les seves emissions per marxar de vacances. Insòlit. Un fet inusitat a tota la galàxia. Doncs ara, en democràcia, igual: Espanya sí, Catalunya, no. El franquisme continua. Tot continua igual. Ja té raó Julio Iglesias: “La vida sigue igual”. No ploris, dona i beu. Ja t’acostumaràs.
- CA
