Com sol passar amb els afers importants, les consultes que ahir es van fer a cent setanta municipis de Catalunya han suscitat una sèrie de tòpics reiteratius. Potser el més recurrent ha estat la no vinculació. Ahir ho va proclamar, com ho havien fet abans uns altres membres del seu mateix govern, el ministre de Política Territorial, Manuel Chaves: “Aquestes consultes no són vinculants”. Fins i tot els seus organitzadors han caigut al parany oficial. I per què ho repeteixen tant? És ben obvi que la iniciativa ha partit d’organitzacions i plataformes estrictament populars. I que la convocatòria no ha seguit les condicions que determinen ni les lleis ni les institucions de l’Estat. Senzillament, perquè aquestes lleis i aquestes institucions ho impedeixen. ¿I llavors perquè tanta obstinació a fer evident l’evidència? Ningú es passa el dia afirmant que un carrer és blanc quan és ben evident que n’és. Si molts catalans recalquen sovint que Catalunya és una nació, és perquè a Espanya aquest sentiment col•lectiu es nega de manera reiterada. Fins i tot ara ho farà el Tribunal Constitucional. Però ningú ha afirmat fins ara que les consultes que ahir van portar desenes de milers de catalans a les urnes comportaven una vinculació legal.
Si ho diuen tant i tant, és perquè sobre aquesta constatació legalista n’hi ha una altra democràtica de més forta encara. Si a Catalunya el Parlament convoqués un referèndum sobre la independència i es donessin les condicions que la Unió Europea ha proposat per a uns altres conflictes territorials (50 per cent de participació i 60 per cent de vots afirmatius), ¿qui podria deslegitimar-los apel•lant a la vinculació legal?
A molts pobles de Catalunya ahir aquestes xifres es van superar amb escreix. Això pot agradar o pot desagradar, dins i fora del país, però és un fet. Els senyors del PSOE poden clamar tant com vulguin, els senyors del PP poden alertar del perill que aquesta voluntat majoritària pot implicar per a la unitat territorial de la seva nació, els senyors de Ciutadans poden fer botifarrades –que en facin ara tantes com puguin perquè després de les pròximes eleccions potser no tindran cap motiu de celebració- i els senyors del govern poden inaugurar totes les línies de Metro que tinguin a l’abast, però ahir va quedar clar que hi ha molts municipis del país on la majoria dels habitants no volen continuar sent administrativament espanyols.
Aquesta voluntat és vinculant? Del tot. Nacionalment vinculant perquè les consultes s’escampin allà on hi ha garanties d’una organització eficaç els pròxims mesos de febrer i d’abril. Democràticament vinculant per a tots els demòcrates –no per a aquells que només se’n proclamen quan saben que el resultat de les urnes els beneficiarà-. Políticament vinculants per a tots els partits de Catalunya que tenen la voluntat popular com el principal valor que cal respectar. Il•lusionadament vinculant per aquells que creuen que, per sobre de les amenaces i els menyspreus, hi ha l’afany de sentir-se lliures.
