Els Mishima tenen una cançó hiperaccelerada que es titula “Ossos dins d’una caixa”. Alerta, no confondre amb els animalons, amb els óssos, perquè de tan accelerats que ja anem de fàbrica (cançó a banda) a algú li podria passar per alt l’important accent diacrític. Ara! S’imaginen óssos dins d’una caixa? Aturem-nos en aquesta imatge que ara lligaré amb el final de moltes frases de la cançó: “I pagant!”. Així rebla així en David Carabén, la veu. “I pagant”. Molt nostrat. Molt del país, vaja. Molt, fins que ens n’hem fartat de veritat. Fins que hem captat que si som óssos, dins d’una caixa hem de trobar-nos incòmodes per força. Bé, o no. N’hi ha que quan han de triar ós de referència tiren del petit Boo-boo, i llavors sí, dins d’una caixa igual troben espai. És el cas del PSC, sempre amatent i sofert a les sovint inexplicables ocurrències de son referent Yogui-PSOE. Però l’altre li fa un copet al llom, i a empassar. Una mica com aquell senyor que el diàling del Xavi Bundó a RAC1 va fer famós i que emocionat demana “un aplaus”. Li’l dediquen i au a pagar. En credibilitat, en aquest cas.
Mai un aplaudiment (o un “aplaus”, si ho volen) va ser tan productiu. Per al PSOE i per a Espanya, ésclar. Això, evidentment, si comprem que tot plegat no ve d’abans i ens creiem aquests moments efectistes i precuinadíssims pels estrategs dels partits, que bàsicament busquen allò que massa sovint encara troben: un emetre missatge via imatges efectistes com aquella supernaturalíssima estampa de Rubalcaba i Susana Díaz prenent un cafè amb Pere Navarro, emessa als mitjans via “imatges realitzades pel PSOE”. “Rubalcaba Productions”, en podríem dir! Després tant se val si rere aquelles fotos hi ha o no contingut. És el mal d’allò que Giovanni Sartori ha descrit com l’homo videns. Diu que de sapiens sapiens ens en queda més aviat poquet. Que raonem poc i que tirem excessivament d’allò de “veure és creure”. Un “aplaus” i alehop!: ja ens estimen. Corresponguem-los, doncs, com pertoca. Molt i molt i molt, que ens han aplaudit molt fort, eh? I vinga, a fer caure la careta del tot i a posicionar-se ja clarament en contra del dret a decidir i de la consulta (legal, pactada, liofilitzada o com sigui), que la comèdia ja durava massa i teníem en Yogui inquiet.
Sona ridícul, això d’en Yogui i en Boo-boo? Doncs ja no els dic res de com sona el posicionament del PSC i la seva aposta desbocada per mirar de no ferir els interessos electorals del PSOE abans que posar-se al costat d’una reclamació impecablement democràtica com l’és el dret a decidir, abans que no fer costat a una majoria pacífica del poble de Catalunya, on per cert s’hi troben molts ciutadans progressistes i antics votants del PSC als quals el PSOE fa temps que els va quedar petit. En alguns casos, fins i tot l’Estat espanyol els ha quedat petit i els incomoda ja insuportablement (com a una majoria del país, segons múltiples enquestes i els últims cicles electorals). Però davant d’això, si l’opció del PSC no era aquesta… Com a mínim podrien haver estat coherents amb gestos com el de l’alcaldessa de L’Hospitalet, Núria Marín, que va sortir fa uns pocs mesos a defensar el ‘NO’. Admetia com a mínim que votéssim, oi? I ara? A pagar, en vots, en credibilitat, en percepció d’un partit com a opció útil, i més. I malauradament, arribats a aquest punt, pinta que seguiran fent-ho fins al final, que s ‘albira cru perquè una majoria del país d’això d’anar fent, que l’estovin (“i pagant”), lògicament se n’ha cansat. Es veu que del PSC també, fins i tot antics il•lustres seus com l’exministre Joan Majó, que ahir en deia: “Jo no els entenc”. Qui ho faci, que els compri. És allò dels Mishima: “I pagant”.
