Enviant Mariano Rajoy a l’infern, l’independentisme s’ha apuntat una victòria tàctica impensable fa pocs dies. El president espanyol ha despertat, de sobte, de la sensació de poder absolut que confereixen els anys a la Moncloa i ha comprovat que, com el dinosaure de Monterroso, els disset diputats independentistes continuaven allà. No només això, sinó que -vejats miracle!- Pedro Sánchez ha passat, en un no res, d’insultar al president Torra a assumir que el problema de Catalunya és de caire polític i que cal dialogar.
Ni Sánchez és millor que Rajoy ni el PSOE té una idea diferent del PP respecte al que és Espanya. Ni tan sols -tal i com recordava Rajoy, oportunament- el PSOE és un partit menys corrupte que el PP. Però el fet és que Pedro Sánchez arribarà al poder gràcies a la política salvatge de la dreta espanyola, que no s’ha limitat a suspendre les institucions catalanes, sinó que ha arribat a agredir, de forma indiscriminada, els milers de persones que volien dipositar el seu vot en una urna.
La caiguda de Mariano Rajoy és només un dels efectes colaterals de la crisi política catalana. N’hi ha d’altres encara més importants, com és el desprestigi exterior del sistema político-judicial espanyol o la inestabilitat d’un mapa polític que tendeix a la fragmentació. El règim trontolla mentre arriba, per gestionar-lo, un PSOE raquític, però encara capaç d’aprofitar l’agonia del PP. La crisi s’instal·la a Madrid.
