El judici/farsa de l’1-O continua el seu curs agitat i ja ha aconseguit deixar clara la seva nauralesa a ulls de la ciutadania i l’opinió pública mundial: dotze persones de pau estan sent jutjades per delictes inventats, amb proves falses i arreglades per les diverses policies, amb una fiscalia incompetent que no s’esforça perquè sap que la sentència ja està escrita, davant d’uns jutges parcials, sotmesos al poder polític, que vol condemnes altes com a escarment futur i amb la cirereta de que forma part com a acusació particular un partit, Vox, els membres del qual serien a la presó per feixistes a qualsevol país del món.
L’arbitrarietat i el disbarat jurídic són tals que el procés ha fet la volta i, si bé els encausats continuen sent els dotze independentistes, en realitat és l’estat espanyol qui està sent acusat per no respectar els drets fonamentals de la ciutadania, ni la divisió de poders ni la independència del poder judicial.
A les compareixences com a testimonis de les diverses autoritats de l’Estat hi ha hagut dos moments clars, segons la jerarquia dels qui parlaven: el dels amnèsics i el dels mentiders. Els amnèsics són les màximes autoritats del moment, el president i la vicepresidenta del govern i el ministre de l’Interior. Cap d’ells no va prendre cap decisió en relació als fets, tampoc no recordava res del que va pogués passar i ignorava qui va donar les ordres de carregar -si és que hi va haver càrregues- i de deixar de carregar. Cap d’ells, per tant, tenia cap responsabilitat. El tribunal va protegir amb zel el no-dret dels testimonis a mentir, va acotar el camp de maniobra de la defensa i va donar una prova més de servilisme governamental ajudant a construir la interpretació que, en aquells moments de crisi, el país es regia sol perquè el màxim governant, M. Rajoy (a) Sobresous, estava molt ocupat amb altres assumptes fàcils d’imaginar.
Després dels amnèsics, els mentiders, els caps de policies o el delegat del govern. Aquests sí que reconeixen haver pres decisions, per combatre el suposat delicte que ara costa tant de provar: la violència, l’aldarull, l’alçament, la rebel·lió, coses que no van passar i, com que no van passar, només van poder invocar però no demostrar, mentint, per tant, en tota la línia. Estaven segurs, tot i això, que les ordres que van donar, les decisions que van prendre, no van causar ferits, tot i les desenes de vídeos que proven el contrari; si hi ha haver ferits, van ser alguns contusionats i, per suposat, no hi va haver càrregues policials. El reialme de la mentida i la impunitat més absoluta per a uns testimonis que no només menteixen sinó que neguen la veritat evident gravada en vídeos, encara que amb l’ajut del president del tribunal, que impedeix que es vegin. La mentida oficial després va ser reblada per Pérez de los Cobos, exmembre de Fuerza Nueva i responsable de l'”operatiu” policial de l’1-O. L’únic que sap de què menteix perquè ell sí que va participar a una rebel·lió violenta i armada, la Tejerada de 1981, malgrat que continua formant part d’aquest Estat delictiu.
Unitat d’acció dels amnèsics i els mentiders. Si Rajoy afirma que no hi va haver referèndum, és lògic que els seus subordinats no veiessin violència ni càrregues policials contra un referèndum inexistent. I els mil ferits atesos haurien sortit d’un conte o d’una novel·la de ciència-ficció, segons diu Grande Marlaska, ministre de l’Interior socialista que estaria amb Vox si l’actitud d’aquests envers la diversitat fos menys bestial, va ser l’anomenat “setge” a la conselleria d’Economia de la Generalitat.
És clar que no és un judici sinó una farsa inquisitorial per disfressar de procediment jurídic una pura persecució política, impròpia d’un Estat de dret i una democràcia.
Tot encaixa perquè, tot i que el ministre d’Afers Catalans, el catalanòfob Borrell, està malgastant recursos públics en un aparell de propaganda gegantí per convèncer el món que Espanya és una democràcia i un Estat de dret, l’evidència quotidiana demostra que és fals. Òbviament, si fos cert, no caldria anar explicant-ho per tot arreu, ni pagar quantitats astronòmiques a gent sense escrúpols, escriptores de llibres per encàrrec ni contractar mindundis ideològics, professors universitaris disposats a predicar les mentides oficials a tants euros la mentida.
Perquè és mentida. Espanya no és ni pot ser una democràcia i un Estat de dret mentre hi hagi presos i exiliats polítics, mentre la policia actuï il·legalment, els tribunals dictin la “justícia” del poder polític, no hi hagi separació de poders i es vulnerin els drets fonamental dels ciutadans.
