Un procés europeu

"Vulguin o no, els dos milions llargs de catalans independentistes o els tres o quatre que volen votar són ciutadans europeus que, almenys teòricament, haurien de tenir el mateix nivell de drets que els seus conciutadans"

Al món hi ha, potser, dues dotzenes de territoris amb la sobirania en conflicte. La casuística és tan diversa que hi ha hagut des de xocs bèl·lics entre estats (Malvines, per exemple) fins a un cas -Bir Tawil, un trapezi a la frontera entre Egipte i Sudan, amb una superfície equivalent al triple de Menorca- en què no hi ha ningú que en reclami la possessió. En dos d'aquests dossiers reconeguts internacionalment Espanya hi està implicada: Gibraltar i el Sàhara Occidental. La majoria d'aquests conflictes s'eternitzen perquè les forces que defensen l'estatu quo acostumen a ser més poderoses que les que el pretenen modificar.

 

És a dir, el reconeixement internacional del conflicte no en garanteix la resolució. Pot ajudar i, de fet, d'aquí a pocs dies (el 4 de novembre) a Nova Caledònia podran decidir lliurement si volen mantenir-se com a territori d'ultramar de la República Francesa o, per contra, esdevenir un país independent. Però, en general, els informes sobre aquests territoris s'omplen de pols als arxius de les cancelleries. Un cop constatat el conflicte, s'ignora. I tal dia farà un segle.

 

 

Aquesta displicència generalitzada dels estats només la pot trencar la gent. Vulguin o no, els dos milions llargs de catalans independentistes o els tres o quatre que volen votar són ciutadans europeus que, almenys teòricament, haurien de tenir el mateix nivell de drets que els seus conciutadans escocesos, per exemple. I el mateix pel que fa als rapers o els activistes cívics. Té raó Xavier Vendrell quan assenyala cap a Europa, que és la mateixa direcció en què s'orienta l'exili. Potser per aquí comença el retrobament estratègic que ha de substituir el passat procés de referència espanyola per un altre que interpel·li Europa.

 

Comentaris