Les darreres accions d’Arran –tacant amb pintura el portal de l’edifici on viu Pablo Llarena a Sant Cugat i també una comissària de la Policia Nacional espanyola a Terrassa- les estan fent servir a Madrid per alimentar el discurs de la violència als carrers de Catalunya. Els sectors més radicals ja s’han encarregat de victimitzar Llarena i, fins i tot, elevar-lo a la categoria d’heroi -ho ha fet, per exemple, Federico Jiménez Losantos. Si bé el govern espanyol, en mans dels socialistes, demana “no donar un altaveu excessiu a aquestes conductes”, el cert és que a l’Estat li van molt bé aquestes petites accions -del tot condemnables i prescindibles, per cert.
Aquesta contundència de certs sectors i partits espanyols contra els actes d’Arran -que no deixa de ser una organització juvenil de no grans dimensions- contrasta amb la manca de condemna o de preocupació quan és tot un Estat el qui va contra persones concretes simplement per defensar un projecte polític que suposaria desmuntar el seu ‘xiringuito’. És el cas dels presos polítics, per exemple. És tota l’estructura de l’Estat la que es fixa com a objectiu la venjança. Però també serveix com a exemple l’agressió al fotoperiodista Jordi Borràs per part d’un policia espanyol.
No és l’independentisme qui ha provocat i instaurat la violència als carrers de Catalunya. De fet, els que hi vivim sabem que això és una ‘fake news’, que ni tan sols existeix aquesta Catalunya violenta, grisa i amargada de la que parlen els mitjans de comunicació espanyols. L’únic objectiu que els mou és construir un relat de la violència per desacreditar el moviment independentista. Però aquest és un parany molt vist. Ni tot era ETA, ni tot és violència.
