Malgrat que la Constitució obliga els partits polítics a tenir un funcionament democràtic, un partit ha de funcionar com una empresa, si vol tenir una mínima possibilitat de participar en la governança.
Com passa en les empreses, els partits tenen treballadors (els militants), i clients (els votants), i per funcionar han de tenir una executiva que en les empreses és el consell d’administració. El funcionament i l’orientació del partit no pot dependre del conjunt més que en moments puntuals i quan per la seva dimensió ja té una assemblea potent, que en l’empresa és la junta d’accionistes. Tot i així no sempre és necessari utilitzar-la, doncs en la pràctica quotidiana sols un hi pot manar, i aquest és el responsable dels avatars esdevinguts al conjunt de l’organització, un cop concretada la seva línia estratègica, que en el partit seria la identificació dels objectius per a una determinada orientació ideològica.
Pensar que l’executiva del partit pot decidir-ho tot per majoria és tant com menystenir la responsabilitat directiva que sols pot ser única, carismàtica i fèrria. Perquè el partit no és una finalitat en sí mateix, sinó l’instrument per a la representació d’una part de la ciutadania i per tant el que pensin individualitats dins de l’organització, excepte per rellevar el líder, és absolutament indiferent. El problema és que com succeeix amb les revolucions, no triomfar en el moment de l’assalt al poder del partit, com s’ha vist darrerament en algunes formacions polítiques, pot significar la defenestració de l’assaltant frustrat. A l’empresa es traduiria en el seu acomiadament.
I què fem, aleshores, amb el mandat constitucional d’ ”estructura i funcionament democràtic”? Probablement requeriria una repensada, al mateix temps que es determina com reformular el sistema electoral i el de finançament dels partits, altres dues peces clau per donar llum al que dic: sols aquells partits que no funcionen a les expenses del que diu la seva militància o una executiva “polifònica” tenen una oportunitat de governar. És requisit necessari, potser mai suficient, però hi cal. Ni que sigui fent veure que les decisions es prenen per majoria.
