Sóc a New York com tants d’altres catalans: la cosa està fluixa però si t’estàs d’algunes coses pots gaudir d’unes altres. Jo adoro aquesta ciutat i més ara per Nadal. Aquí no tenen cap vergonya de celebrar-lo, ben al contrari, des de bancs, botigues, cafès, estacions, biblioteques, centres de negocis, apartaments… tots ornamenten façanes amb corones d’advent i es troben arbres preciosos, avets naturals plens de llums al cor de la ciutat. També se senten nadales, hi ha estudiants d’universitats cristianes que les canten pels xamfrans principals, evangelistes toquen campanes també de Nadal i apel•len els bons sentiments dels ciutadans recaptant diners per víctimes diverses.
A Little Italy els pessebres cristians s’omplen d’admiradors i el carrer Mulberry rebenta de lluminària, com gairebé tots els carrers cèntrics d’aquí.
No puc més que recordar la Diagonal de Barcelona que ara és plena d’aquells llums xarons de coloraines d’un mal gust horrorós com si fos un immens tot a cent amb aquests llums tristíssims dels comerços xinesos. A New York planten cara a la crisi i aboquen la gent al carrer per Nadal. És Nadal, com a mínim que gastin ara, posem-los la ciutat esplèndida per això. A Barcelona, Girona i tantes altres capitals devorades per la ignorància progressista, els espais públics semblen desmantellats amb aquestes llumenetes depressives de baix consum que costen un ull de la cara, tot plegat per encendre-les quinze dies. No venen ganes de sortir al carrer, ni tampoc de comprar.
Aquí al paradís del comerç saben com fer agradable el deambular per les avingudes i entrar a les botigues. Això genera riquesa per la ciutat que reverteix els seus guanys en neteja, condicionament, més i millors serveis. “The crisis comes back” deia una administrativa davant meu a la cua de la cafeteria en veure el batibull de gent. Sí, aquí en saben de foragitar els mals temps; nosaltres sembla que ens hi rabegem, cada dia més incompetents, més frívols, més poca cosa davant el món.
Llegeixo que en Macià Alavedra i en Lluís Prenafeta han tornat a casa, i el cor em fa un salt. És una bona notícia però per altra banda em fa por aquest estat que, per caprici d’un jutge, et pot deixar tan indefens. “Ja els està bé si poden pagar un milió d’euros” diran alguns. I no, no està gens be que condemnem la gent per tenir diners, la justícia ha de defensar els ciutadans i no pas acorralar-los impunement.
Celebro que puguin passar el Nadal a casa, però em dol el seu aspecte abatut i desmillorat, i em terroritza que ningú pugui defensar-me d’un jutge que la té jurada als catalans si li ve de gust.
Què els puc dir, si tothom té el país que es mereix, jo no sé a qui hem ofès tant els catalans. I, sobretot des de New York on no els fa vergonya que sigui Nadal, tinguin tots un Bon Nadal.
