Fer tard i que no se’ns apaguin encara els costums del nord d’Europa. L. i C. esperaven a les escales d’un dels millors teatres del Regne Unit. I no era a Londres. La Royal Shakespare Company té la seu on servidora ha passat l’últim any i mig. Stratford-upon-Avon té uns 15 mil habitants però 5 milions de visites cada any. Així que feu números. Un riu gris i desbordat, uns arbres despullats i uns peus molls, a punt de ser testimonis de la millor producció que he pogut veure mai en cap escenari.
El públic anava entrant, i nosaltres amb els tiquets a 5 lliures que administrativament encara ens consideren joves. Poca broma. Són menys de dues pintes al bar, o menys que una entrada al cinema. Quan hi ha gent que en paga £55. Prendre’s l’art seriosament com a país deu ser això, suposo. Els nens omplien gran part de les butaques, i els avis els custodiaven de ben a prop. I tot això amb una expectació difícil de captar en paraules.
Qui hagi llegit l’original de l’escocès J.M. Barrie suposo que hi trobarà diferències. Però l’adaptació que ha fet la RSC de Wendy and Peter Pan s’apropa a la perfecció del què esperem d’una obra per a nens. Que espontàniament, i cada 10 minuts, ells mateixos exclamin paraules, encisats. Preguntin en veu alta a les iaies, als pares. Has vist això? Mira quin vaixell! Tots ells, petits i curiosos, atrapats entre les línies d’una obra de teatre. I que no només tracta d’un nen que no vol fer-se gran, que vol jugar tota la vida. El rol de la nena, la Wendy, esclata de protagonisme. L’autora desmarca la protagonista de l’original, i de la seva única possibilitat d’haver de fer-se la gran, d’haver de ser “la mare”. Trasllada Wendy a l’alçada del Peter. Ella també gaudeix del joc, però acaba decidint créixer. I amb tot el que això comporta.
Els efectes especials, la música, la millor il•luminació i la millor empatia dels actors. Prendre’s tan seriosament una obra per a nens, fa que els que tinguem 25 ens estigui tan bé això de no haver acabat de créixer del tot.
-1
