Si entreu al web de Malaysia Airlines trobareu, d’entrada, un missatge de condol per als familiars i amics de les víctimes del vol MH17 que volava d’Amsterdam a Kuala Lumpur i que va ser abatut el 17 de juliol quan sobrevolava Ucraïna.
M’ha semblat magnífic que una companyia que encara no ha resolt la desaparició del l’avió que el 8 de març volava de Kuala Lumpur a Pequín i que ara ha patit l’atac a un dels seus avions, que s’ha saldat amb la mort de tot el passatge i la tripulació, tingui la valentia de presentar-se als seus clients recordant, precisament, les víctimes d’aquests dos desastres.
Fa uns dies vam poder escoltar un parell d’experts en companyies aèries de la city de Londres en un debat a la BBC en què es mostraven pessimistes sobre el futur de Malaysia Airlines. Si la desaparició d’un avió ja va significar un cop molt fort pel que fa a la confiança del públic amb la companyia, l’atac a un segon avió podia esdevenir –deien- l’estocada final per a un nom que difícilment es podrà desvincular d’aquests dos fets.
Seria interessant que no fos així. Els debats –públics i privats- i els diàlegs sobre economia, política, religió o esport sovint són una mostra de com amagar la veritat, de l’immobilisme dels participants, i demostren la incapacitat de variar el posicionament gràcies als raonaments de l’altre. I són espais en què disculpar-se o demanar perdó és una excepció.
La sensació que se’n desprèn com a lectors, audiència o interlocutors, és que no ens importa tant la veritat com guanyar (sic!) gràcies a la retòrica o a la dialèctica. El resultat són tertúlies, articles d’opinió o debats parlamentaris on no hi ha cap element sorprenent: sovint encertem què dirà cada opinador, sabem de quin peu calça cada articulista, endevinem quin serà el sentit del vot de cada formació política i preveiem com enfocarà cada mitjà una determinada notícia.
És un panorama avorrit perquè és fàcil de predir i és poc enriquidor perquè té més a veure amb xerrar, o cridar, que no pas amb raonar.
La torna són els debats, les aproximacions i les reflexions des de la determinació intel·ligent. Aquella determinació que ens permet fonamentar allò que pensem en principis sòlids –la radicalitat democràtica; la defensa, promoció, coneixement i reconeixement dels drets humans; la imprescindible recerca d’empatia amb els qui raonen diferent…- que tenim la intel·ligència de barrejar amb la necessària dosi de dubte sobre cada apriorisme que hem anat interioritzant. Parlar i escriure ens fa lliures, segur. Però escoltar i llegir ens permet tastar la saviesa i fa possible rectificar i millorar allò que diem i escrivim.
Em sembla interessant aspirar a una societat en què dir la veritat sigui el costum. Malgrat que sigui incòmoda o ens pugui fer mal. I per això m’agrada el procés de transició nacional que estem vivint. Perquè ha estat prou honest per deixar en evidència l’statu quo, perquè ha reconnectat la societat civil organitzada amb els representants polítics d’un amplíssim ventall ideològic, i perquè tot i que encara hi ha qui ens vol fer empassar rodes de molí en forma de balances fiscals fictícies, tenim l’encert d’estar construint un futur que va molt més enllà d’un grapat d’euros o d’un percentatge mal calculat.
