Segur que recordeu la imatge. El president Montilla, el conseller Baltasar i la ministra Salgado bevent, tots tres junts i d’un sol glop, un got d’aigua a la nova dessalinitzadora del Prat. Més enllà de demostrar-nos que l’aigua és potable, moltes gràcies!, i de felicitar-se els uns als altres i els altres als uns per una obra que es va inaugurar amb sis mesos de retard, ara resulta que la flamant infraestructura només funciona a mitges perquè la planta d’osmosis inversa de la potabilitzadora de Sant Joan Despí, que s’hauria d’haver acabat al juny, no s’acabarà de construir fins setembre. És per aquesta raó, diuen els responsables, que els qui hauríem d’haver notat un canvi substancial en obrir l’aixeta encara no hem notat res de res. Paciència, afegeixen, que ja veureu com d’aquí a no res aquesta obra que ha costat 230 milions d’euros haurà resolt pràcticament la meitat dels nostres problemes.
D’acord. No siguem maliciosos, tinguem fe i pensem que, més tard o més d’hora, els beneficis de la seva construcció no només seran clars i notoris sinó que, a més, serem capaços de percebre’ls amb els cinc sentits i a sobre sentir-nos-en orgullosos. Molt bé. El que és sorprenent és aquesta capacitat dels polítics per presentar les feines inacabades, brindar per elles i anar-se’n cap a casa tan tranquils, encantats d’haver-se conegut i del servei que han fet pel país. A quina fàbrica de cotxes se li acudiria presentar un nou model que promet ser sensacional però que, de moment, no pot anar marxar enrere? Algú s’imagina un metge, perruquer, enginyer o lampista deixant la feina a mitges i venint a ensenyar-te-la, com si fos un nen, mira, mira el que he fet jo, tot solet.
Vista així l’escena és grotesca, i en canvi, tenim tant interioritzat que aquest és el funcionament normal dels polítics que els permetem i es permeten llicències impensables en la resta d’àmbits professionals. Tothom estava tan preocupat d’atribuir-se’n els mèrits i sortir bé a la foto que ningú no va fer grans escarafalls pel fet que la també nova i flamant T-1 de l’aeroport de Barcelona no disposés d’accés directe amb transport públic. En aquest cas asseguren que ens haurem d’esperar uns tres anys, però ja sabeu que amb aquesta mena d’obres quan diuen tres anys…
