Un país a l'aire

"La televisió va ser una metàfora de Catalunya amb banda sonora de bolero: tot el que s'hagués pogut veure i no es va veure. Però he pensat novament amb ells ara que ja hi ha urnes i butlletes per la consulta"

Un dia de finals de maig de 2003 anava molt perdut. Premià de Dalt em semblava com Pernambuco. Només vaig trobar una abocador d'escombreries a qui preguntar. Res. Els carrers no tenien nom. Ni número. Estava als collons d'andares. Ja no sabia què fer. Em vaig aturar enmig d'un carrer. Déu, si existeixes, marca'm la punyetera casa amb un fosforescent! Tic-tac. Vaig dubtar amb unes calces color canari after hour penjades a un estenedor. No. Fins que Déu va parlar: "Noi, noi!" I allà estava. Al final de tot. Saltant-te la porteta de ferro que grinyolava. Pujant uns graons d'unes escales aprimades. Allà. Palplantat enmig de la porta. Entre l'ombra i la llum. Impressionava. D'una sola peça. Una presència irreal. Una hibridesa de Boris Karloff i Bela Lugosi. Recordava gent que no existia.... "Passa!"

La casa endreçada. Però els papers que remenava construïen una altra casa. Papers i papers. Turons de neguit. Esllavissades de rampell. Casa de vida endins. De persianes abaixades. De filets de llum inofensius. De seure i seure a la butaca. De fumar i fumar. No parava de fumar: "Sí, potser sí que fumar mata, però mata lentament i jo tinc temps". Teodor Garriga (1909-2008). L'històric locutor de Ràdio Associació de Catalunya (RAC) durant la República.

Va sortir de Barcelona el 25 de gener de 1939. Anava carregat amb els discos més valuosos que havia emès l'emissora durant la Guerra. Cent quilos. També duia a sobre l'amenaça de Gonzalo Queipo de Llano. El General de l'exèrcit franquista feia temps que sentenciava que quan entrés a Barcelona penjaria Garriga dels collons. Però això ja és una altra història. Dels discos mai més se'n n'ha sabut res: els guardava el Govern de la República. Garriga va travessar la frontera. Camp d'Argelers. Perpinyà. Lluita al costat de la resistència francesa. Tolosa. Bruniquel. Albí. Anar fent la viu-viu. Trampejant. Al final feina a un taller de fusteria. Va tornar a Catalunya el 1963.

Jo el vaig anar a veure perquè em moc per sensacions. I estava convençut que durant la República RAC preparava una televisió catalana. Ell havia estat el locutor estrella de l'emissora. Ho havia explicat tot: des de l'enterrament de Macià fins a la Guerra. Saltava d'un paper a un altre. Fugint d'estudi. Es va relaxar. Va tornar a fumar: "Veuràs, la televisió era aleshores com un somni. Tothom en parlava i es treballava perquè arribés. Hi treballaven en Pau Abad, l'Homer Teixidó, l'Enric Calvet i l'Eduard Rifà. Sempre amunt i avall... Em deien que em preparés, que aviat hauria de sortir per televisió....T'ho pots creure?"

He tornat a pensar en tots ells aquest setmana. Plana l'ombra sobre TV3. El Govern espanyol podria retallar canals. No hi hauria TV3 sense el projecte dels anys trenta. Les competències en matèria audiovisual de l'Estatut de 1979 agafen de referent les que va aprovar l'Estatut de 1931. Tot ve d'allà. Esberlat, és clar, per la Guerra. La televisió va ser una metàfora de Catalunya amb banda sonora de bolero: tot el que s'hagués pogut veure i no es va veure. Però he pensat novament amb ells ara que ja hi ha urnes i butlletes per la consulta. Hem vist el que s'ha de poder veure el 9 de novembre. Ho veurem?

Les eleccions europees assenyalen aquest camí de visió a distància. D'aquesta televisió catalana. L'accelerador de partícules d'imatges va a tot drap. Podrem composar la imatge? Només una reflexió. Vam tardar més de cinquanta anys a poder veure una televisió projectada als anys trenta. I al final la vam veure. La vam veure quan tots aquells homes que brillaven a partir de 1936 es van fondre com una trista i fràgil bombeta. Sense recanvi, llençada a les escombraries. I van fer el camí invers. Ells que van néixer amb la llum elèctrica, van passar a la llum d'espelma. A la feble, però fidel llum d'espelma. Vida d'espelma. De veure-hi poc. Només arran de nas. De no veure res del voltant i de més enllà, del demà. Llums i ombres. I es van anar apagant: morts, exiliats, enterrats en vida, oblidats, desconeguts... És tant difícil resseguir persones que figuren com invisibles. Compta que no existeixen, que no han existit mai. La paradoxa és mortal. I torna a estar damunt del nostre cap. Ara, nosaltres comencem a decidir si volem ser visibles o invisibles. Passi el que passi a partir d'ara des de el 2003 tinc clavat el que em va dir Teodor Garriga quan li vaig preguntar com és que després de tants anys va decidir tornar de l'exili:

-Per què torna Sr. Garriga?
-Perquè aquest és el meu país!
-Sí, però, un país destrossat...
-Sí, però l'aire és el mateix!

Tornem a ser a l'aire. Som a l'aire: que és per on circulen les imatges, els vots, i una vida que dóna una segona oportunitat per ser viscuda amb llibertat.

 
 

Comentaris