Una prèvia. Com deia fa uns anys un diputat català, “a Madrid no és que no se’ns hi hagi perdut res, és que se’ns hi ha perdut tot”. Sí, d’acord, i si tot va bé d’aquí a quatre dies ens tocarà negociar amb el govern espanyol, amb actors polítics i socials rellevants a Espanya i, probablement, alguna trobada haurà d’existir amb el Borbó vigent en el moment de la negociació. D’altra banda, és evident que no som prou il·lusos per creure que l’abdicació del rei espanyol no té a veure amb el repte democràtic que plantegem des de Catalunya. Ara bé, ser-ne conscients passa, precisament, per demostrar que no ens afecta, que ens interessa més aviat poc i que no tenim intenció de variar gens ni mica el nostre full de ruta amb relació al procés de transició nacional que estem vivint.
Per tant, veure com aquesta maniobra planificada des de l’unionisme recalcitrant provoca tanta reacció a casa nostra no deixa de ser un pèl sorprenent. Potser, només potser, hi hem caigut de quatre grapes i val la pena reconsiderar la nostra atenció als afers borbònics.
Dit això, posem una mica l’atenció en la divertida, curiosa i benintencionada manifestació que va tenir lloc dilluns passat a la plaça Catalunya de Barcelona. Si n’heu vist i llegit les cròniques hi trobareu manifestants alineats a l’independentisme –en el ‘sí-sí’, per entendre’ns- barrejats amb aquells que reivindicaven la tercera república espanyola. Estelades, doncs, compartint espai amb banderes espanyoles (tricolors republicanes, sí, però banderes espanyoles al capdavall).
I aquests darrers van ser els manifestants més curiosos des de l’òptica catalana. Curiós escoltar les declaracions d’aquella manifestant que reclamava el canvi de règim espanyol, de monarquia a república, perquè aquest seria el primer pas per garantir un projecte comú per a tots els pobles d’Espanya. I per fer-ho possible reclamava “un dret democràtic essencial: votar.”
Benvinguts doncs, amics coneguts i saludats d’arreu de la península. Heu vist la llum i reclameu el vostre dret a decidir i heu rebut la mateixa i arcaica resposta que repeteixen com un mantra totes i cadascuna de les instàncies governamentals espanyoles: “La Constitució no ho preveu i allò que no preveu la constitució no existeix.”
Quina mandra us deu fer, oi? Quina mandra descobrir que a Espanya pots ser progre i superguai parlant de referèndums al Tibet i al Sàhara Occidental però si t’acostes al pot de les essències pàtries pots prendre mal.
Fem un pacte, si us sembla. Ara que descobriu les bondats del dret a decidir, mireu de no fer-lo excloent i defenseu-lo també quan el defensem des de Catalunya per al 9 de novembre. Mireu d’entendre que, en el nostre cas, hem estat profètics perquè el 9 de novembre es pot entendre també en clau de tria entre monarquia (espanyola) o república (catalana).
La torna és que des de Catalunya defensarem sempre aquest dret. Ho farem amb coherència i amb determinació perquè creiem que la millor manera d’encaixar política i societat és garantir els mecanismes de participació democràtica. Ho mantindrem a Catalunya, ho defensarem arreu d’Europa i del món i, si us cal, us farem de mitjancers especialitzats quan ens ho demaneu.
