És angoixant veure com el Parlament de Catalunya viu en una realitat paral·lela; mentre la nació s’enfonsa en el pou de la crisi econòmica i se sobrepassa la xifra de 600.000 aturats al Principat, el govern Tripartit ha decidit esgotar els pocs mesos que li queden de vida impulsant una agenda legislativa innecessària i accelerada o bé, en el pitjor dels casos, governant per decret tot menyspreant el parlamentarisme català.
Coneixedors de la seva futura derrota electoral, Montilla i els seus acòlits han decidit distanciar-se de la ciutadania catalana tot debatent la creació d’un altre nivell de govern inútil i prescindible: l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Per si no hi hagués prou despesa pública, els socialistes pretenen ressuscitar un contrapoder espanyolista per afeblir la Generalitat i donar feina a l’exèrcit de càrrecs de confiança que hauran d’abandonar el Govern català i l’Ajuntament de Barcelona un cop Montilla i Hereu esdevinguin una lamentable anècdota històrica.
És sorprenent que CiU no hagi presentat una esmena a la totalitat del projecte de llei quan sigui votat pel ple; malgrat la previsible aprovació d’aquest esguerro, CiU hauria d’oposar-se a la creació d’un ens que envairà les competències municipals i restarà utilitat a la futura vegueria de Barcelona. De fet, és lamentable sentir les clares contradiccions entre els diferents portaveus socialistes: mentre Manuel Bustos, batlle de Sabadell i President de la pro-socialista Federació de Municipis de Catalunya (FMC) afirma que la AMB vol “compartir i coordinar la gestió dels serveis als ciutadans”, el batlle Hereu defensa que l’AMB no sigui ens “merament administratiu” sinó una entitat “que governi”.
Els consells comarcals i les vegueries haurien d’exercir les funcions i assumir les partides de finançament de les diputacions un cop aquestes rèmores hispanes hagin desaparegut. Gràcies a les vegueries es podrà dissenyar un model de país plurinuclear, allunyat de l’obsolet centralisme perseguit pels socialistes. Precisament, els països amb èxit són aquells capaços d’impulsar un veritable equilibri territorial i la creació de les condicions necessàries per obtenir un país en xarxa, en què una situació geogràfica perifèrica no implica una discriminació negativa en matèria d’equipaments i serveis.
Des de 1977, el socialisme ha perseguit – per propi interès electoral – l’establiment d’una jerarquia territorial encapçalada per la conurbació barcelonina, tot condemnant la resta del País a una condició subalterna. Ja que ERC, donada la seva submissió al règim socialista, no s’oposarà a la AMB, serà la responsabilitat del nou govern català l’anihilament de l’enèsim cau de socialistes; caldrà empenta per fer neteja.
