Així ho qualificava Arcadi Espada ahir mateix a Twitter: la decisió del tribunal alemany d’ahir, que ni tan sols admet a tràmit (matís important) la consideració de la demanda d’extradició per rebel·lió, és un nou 1898 per a Espanya. Una desfeta total, venia a dir. Més subconscientment, ens parlava de la pèrdua d’una nova colònia. Però els problemes d’Espada amb el seu subconscient són problemes a tractar amb un professional.
Jo diria que Espada podria no equivocar-se tant. No es tracta només d’una humiliació del sistema judicial espanyol, d’un desmentiment de tants discursos polítics que assenyalaven “colpistes”, o d’una obertura d’una possible (i més que desitjable, quasi inexcusable) investidura de Puigdemont. No, no mirem només a curt termini. Fem una mirada més profunda, mirem a llarg: què significa aquesta decisió en termes de “procés” o de conflicte Catalunya-Espanya de cara als anys futurs? Què ens diu sobre la “dimensió desconeguda” que havia d’anar darrera d’una DUI, i que ara ja anem coneixent?
Ras i curt, si aquesta línia jurisprudencial europea (no només alemanya sinó també escocesa, suïssa, belga, etc) es confirma i pren cos, o sobretot si acaba condicionant algun canvi en la instrucció de Llarena o en la jurisdicció espanyola, vol dir el següent: que en el futur fer un referèndum unilateral, declarar la independència al Parlament i desobeir algunes lleis de l’Estat no comporten cap delicte de rebel·lió o de sedició. Poden comportar inhabilitacions i incórrer en altres faltes o delictes, però cap d’ells relacionats amb capo violència quan aquesta no ha existit. És a dir: mentre el procés polític es mantingui explícitament pacífic, com a mínim fora d’Espanya ningú no ens podrà empresonar en base a simples interlocutòries fantasioses. No cal dir la rellevància que té això de cara als futurs anys. Poca broma.
A curt termini, és un gol de xilena de Puigdemont i els seus. És un cop dur per a la reputació d’Espanya, és un símptoma clar de les probables prevaricacions de Llarena i de Lamela, i és un desmentiment polític en tota regla a Rajoy, Aznar, Rivera, Arrimadas, Sánchez i tots els que s’agafaven a una autoritària manera de veure la llei i els fets. És un advertiment a tot el feixisme latent, disfressat d'”estat de dret”, que aflorava els últims mesos a l’Estat. Per cert: també és una desautorització del discurs del monarca.
Espanya, a prop de perdre l’última colònia. I vés a saber si, fins i tot, el respecte de la UE. Dubto que més es perdés a Cuba.
