Un moviment de conversos

"És gràcies als conversos que l'independentisme ha arribat a estressar seriosament l'estat i posar en escac el Règim del 78"

Si abans de començar el procés hi havia una dotzena de diputats independentistes al Parlament i ara n'hi ha 70, no cal ser molt espavilat per entendre que l'independentisme és bàsicament un moviment de gent que ha canviat d'opinió. Gent que abans pensava que el millor per a Catalunya era una autonomia forta o un estat federal, i votava en conseqüència, i que ara pensa que el millor per al país és ser un estat independent. Si ho mirem en números absoluts de vots en comptes de diputats, de seguida veurem que probablement la xifra de catalans que han canviat d'opinió en relació aquest tema els darrers 7-8 anys és de més d'un milió i mig. Un milió i mig de conversos en un país de 7,5 milions d'habitants. Es diu aviat. Sense la força institucional i la capil·laritat territorial que han proporcionat al moviment aquest volum ingent de conversos, no hauria estat possible res del que s'ha assolit, començant per l'1 d'Octubre. És gràcies als conversos que l'independentisme ha arribat a estressar seriosament l'estat i posar en escac el Règim del 78 (encara que sense haver aconseguit la victòria en aquest assalt). Si ho haguessin hagut de fer els independentistes de tota la vida, simplement no hauria passat.

 

No hi ha dubte que qui més gent ha convençut ha estat el propi estat espanyol amb la seva miopia política (el ribot de Guerra, les firmes del PP, la sentència del TC, el no al pacte fiscal, el no al dret a decidir, el no a tot), però en segon lloc del pòdium dels generadors de conversos jo hi posaria Artur Mas. Ell va conduir el bloc social moderat que controlava electoralment fins a posicions de ruptura amb l'estat, i ho va fer amb els ritmes, les formes i el llenguatge que aquest bloc social necessitava practicar, veure i sentir. Al final probablement tot plegat se li va escapar de les mans i les coses han anat molt més lluny del que ell hauria desitjat, però ell és el gran flautista d'Hamelin del trasvàs de votants de l'autonomisme a l'independentisme. De fet, avui molts dels més ardits i excitats activistes del moviment procedeixen del masisme i van votar la CiU de Duran i Lleida durant lustres.

 

Paradoxalment, l'espai hereu d'aquest espectacular i únic (per la quantitat de gent i per la rapidesa) fenòmen de conversió política sembla haver perdut l'interès en convèncer més gent, i fa temps que no incorpora ningú que no procedeixi de dins de les pròpies files de l'independentisme. Recentment, fins i tot ha donat símptomes de voler restar gent, amb l'exclusió d'un sector del PDECat de les llistes. Això no és una bona notícia per al moviment, que continua necessitant màquines de conversió de votants. I és obvi que ningú no podria fer-ho millor que aquells que en el passat ja van tenir l'humiltat i la valentia de canviar d'opinió. Quin prescriptor independentista pot haver-hi millor que un exautonomista? Qui pot entendre millor les raons del que avui encara no ha canviat d'opinió, i qui pot adreçar-s'hi amb més eficàcia?

 

Al seu torn, ERC sembla que manté l'interès en continuar sumant gent nova a les files de l'independentisme. Els detractors d'aquesta estratègia diuen que no cal perquè ja som prous, ja hem votat i ja hem guanyat. També diuen que la insistència en continuar sumant no és més que una estratègia dilatòria per no haver d'afrontar les promeses fetes en relació als mandats de l'1O i el 21D. Potser tenen raó, el temps ho dirà, però a Esquerra se la veu còmoda i convençuda treballant en la frontera amb els comuns (Wagensberg, Alamany, Nuet) com abans ho havia fet en la frontera amb el PSC (Maragall, Joan Ignasi Elena, Comin), tot i el risc de perdre força electoral en el nucli dur i més exigent de l'independentisme.

 

 

Crida l'atenció que molts dels detractors de l'estratègia d'eixamplar la base procedeixin precisament de l'autonomisme. Si ells van trigar 30 anys a arribar a la conclusió que la independència és l'únic camí, com és que no entenen que hi ha gent que potser en necessita un parell més? Una part de l'independentisme s'està comportant segons el clàssic fenòmen de "l'últim que arriba és qui tanca la porta". Com dèiem, només el temps dirà si les incorporacions que està aconseguint ERC procedents de fora del perímetre de l'independentisme el reforçaran o el diluïran, però en qualsevol cas es mereixen el mateix benefici del dubte del que van gaudir els convergents que en el període 2012-2014 s'apuntaven en massa a agafar l'estelada quan el seu candidat al Congrés dels Diputats encara es deia Duran i Lleida.

 

Diu en Jordi Cuixart, i té raó, que "hem de ser més, i més determinats". Amb una mica més de generositat per part de tots plegats, es pot complir la primera de les premisses. La segona, amics... Ai, la segona!

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?