Dia transcendent, que no transcendental, el 16 de gener. Un dia per a reflexionar sobre les decisions i les seves conseqüències. També sobre els carrerons sense sortida i els suïcidis polítics. La festa es va iniciar l’11 de setembre del 2012, amb espasmes d’immensa eufòria. Va seguir amb la mal calculada estratègia del president Mas d’anticipar les eleccions per a obtenir les rentes d’una inèrcia majoritària, segons els seus càlculs. Primer contratemps per a CiU: va perdre 12 escons, reduint el seu paquet, mentre el gran beneficiat seria ERC. Lògic, l’original abans que la còpia. Però, és aquest el paper de CiU com a mestre de cerimònies? Convertir-se en palafrener d’ERC per a la seva escalada definitiva al poder català?
No tenia vocació subsidiària el projecte de Jordi Pujol. Aspirava a construir Catalunya, “a fer país”, a aixecar les seves indústries e infraestructures, a muscular l’organisme viu i actiu d’un territori amb caire de nació i ambició de lideratge, en el que –error sens dubte- no tenia a Espanya com a meta on imposar la seva ambició i el seu lideratge. Es quedava en els límits de la seva territorialitat mediterrània envoltada en l’eufemisme de Països Catalans. Certament, Jordi Pujol va captivar a la petita burgesia catalana, al botiguer i a les classes mitges en un ampli segment. Li va faltar ambició per a portar la perspectiva del seu projecte social i polític a la dimensió peninsular. Era la gran burgesia, l’empresari més actiu, les corporacions familiars industrials el nexe d’aquella ambició superior, com avui veiem plasmats en els projectes de La Caixa o del Banc Sabadell-Atlántico. Si en els anys 70 es va perdre la perspectiva del més enllà de l’Ebre, ara patim un reduccionisme abstret. Nosaltres sols! És aquesta la millor de les vies cap el gran objectiu de Catalunya?
Difícilment un país que no aspira a tot aconseguirà una de les seves parts substantives del projecte. L’ambició d’un procés d’independència pot resultar limitada en les seves rentes finals. L’ambició del lideratge total és el que possibilita l’estructuració del gran benefici: liderar als demés, influir en Europa, aixecar l’orgull local, projectar la nostra capacitat de creació de riquesa i ubicar a Catalunya com el màxim argument de l’eficiència social i del bon govern. Les meves discrepàncies neixen d’aquest enfocament que menysvalora la força argumental del que s’aconsegueix, de l’èxit exposat a la llum pública, de la sana enveja que produeix en els demés, etc. És a dir, el que avui succeeix si es compara Barcelona amb Madrid. Una capital, que durant l’Aznarato va rebre un excés d’inversió, de concentració de poder financer, de rentes fiscals que no li corresponien, depauperant les opcions del seu entorn perifèric, ha vingut a ser ara la imatge del fracàs: aeroport desmesurat de Barajas, autopistes fallides e infrautilitzades (les cinc radials), turisme en clara decadència, fracàs estrepitós del projecte olímpic, crisis industrial del seu model de “bombolla immobiliària” i les seves grans empreses constructores en crisis o desbandada en l’exterior per a compensar la brutal pèrdua del mercat espanyol. Aixecar piràmides des del Pressupost de l’Estat és massa fàcil per a que resulti consistent. Amb pólvora del Rei tots saben caçar.
El model alternatiu ha estat Barcelona, cap d’un país que es dóna per vençut davant el Madrid dels anys 90 y 2000, quan l'”Espanya va bé” d’Aznar suscitava infundades enveges, doncs ningú aixecava les catifes per a descobrir la falsejada realitat d’un dinamisme saciat de Gürtel i de lladregots, quants i quins han mamat del Pressupost de l’Estat en aquests anys de suposada “decadència” de Barcelona, i amb ella Catalunya? La qüestió és edificar amb solidesa, construir la sostenibilitat dels projectes i del sistema. El contrari resulta tant fútil com les Falles de València, que consumeixen en una nit tot el treball d’un any. Amb aquesta mentalitat fallera, València s’ha enfonsat en el moment paroxístic de les seves megalomanies alimentades des de l’aznarisme madrileny. Barcelona va resistir la desproporcionada competència del Madrid totpoderós dels anys rics; es va ajustar a les seves possibilitats reals, i va deixar de somiar; es va posar mans a l’obra per a ordir un pla de promoció internacional que es va iniciar l’any 1992 (ingent èxit de Pasqual Maragall); va “empatitzar” el món internacional amb els seus valors; va modelitzar professionalment una manera d’ésser i d’estar en el mercat mundial; va buscar la solidesa de les propostes viables, sostenibles i potencials i, a més, va llegar als convergents un Ajuntament ben gestionat, solvent i sense deute comparable a la d’aquell Madrid desorbitat. Des de la modèstia, la constància i el realisme, Barcelona ha construït un mètode extraordinari per a definir la via de l’èxit, com el turisme i el predicament internacional ara acrediten. On queda, doncs, la intel•ligència? No en les aparences –sempre buides-, sinó en els fets.
Sense realisme res és definitiu. Aquesta evidencia hauria d’ésser considerada per aquells que ara es manifesten autistes, autòmats i, potser, obcecats. Per a què aixecar murs, ser obcecadament expressionistes, demanar impossibles, crear trinxeres… que demà es convertiran en murs infranquejables o xocs de trens que només comporten ferits i morts? Des de la meva admiració pel geni català crec que per a “viabilitzar” el projecte caldria fer les coses d’una altra manera; no afirmant posicions que demà, si fracassen, potser convocaran al ridícul, i està clar que a la frustració. La conclusió és fàcil: Barcelona avui és molt més atractiva que Madrid. Les xifres i els serveis així ho acrediten. Des de la modèstia s’ha edificat allò real. Aquesta és la qüestió, i no l’espectacle que pot danyar profundament al sistema, o al model.
