Ens interessa de veritat el que passa a Hong Kong? Vist des d’aquí, és un exemple inspirador, un fals paral·lelisme o senzillament un miratge? Ens queda lluny, molt lluny: a deu mil quilòmetres de distància però a anys llum en cultura, política, economia… Allò és un altre planeta. Però, aquest estiu, hi estan passant coses interessants… La darrera: la retirada del projecte de llei d’extradició que va activar les protestes, que tenen arrels molt profundes: lligades a la preservació d’un estatus molt singular i fràgil, una sèrie de barreres que dificulten l’absorció ràpida per part de la Xina.
Al final, el govern «autonòmic» de Hong Kong, que actua a les ordres del règim xinès, ha hagut d’afluixar, i no precisament per la pressió internacional, que ha estat insignificant.
Dos mesos de repressió policial i judicial no han doblegat les protestes. Les amenaces militars, tampoc. Les insinuacions de què tot plegat es tractaria com a terrorisme, tampoc. Res no ha funcionat, ni les garrotades, ni les advertències ni les bones paraules. Hauran de tornar a fer política, a l’estil xinès, però política al capdavall.
El règim de Pequín i la seva delegació teledirigida ha perdut clarament una batalla. Les mobilitzacions populars han resistit molt més enllà del que semblava possible al mes de juny, quan va començar tot. Concloure que això és una derrota del règim, totalitari a la seva manera, és precipitat. Però, de moment, és evident que obre joc. Si no és que un dia d’aquests hi envien els tancs i tot s’acaba en cinc minuts…
La temptació de treure conclusions precipitades dels paral·lelismes amb Catalunya és forta. La persistència funciona: si esdevens un ull de poll persistent i emprenyador, estàs creant poder i et fas respectar i escoltar. Aguantar, resistir, sacrificar-se… té més força de la que sembla, si saps on vas, si tens objectius concrets i clars i si hi ha una majoria prou poderosa i prou unida. Qüestió de canalitzar forces intel·ligentment i persistentment.
Podia preveure aquest esclat de protestes el govern xinès? Probablement, pensaven que la llei d’extradició seria acceptada sense massa problemes. Després, devien pensar que una mica de repressió seria suficient. Després van haver d’apujar l’aposta. I al final han fet un pas enrere.
Va pel mateix camí la maquinària estatal espanyola i el seu lideratge a l’ombra? És probable. Fa molt temps que van augmentant la pressió i no passa res. De soroll, sí, tot el que vulguis. Però van estrenyent el cercle i aplicant sense massa problemes una estratègia repressiva, de càstig i d’amenaça, aprofitant la confusió, la desmoralització, la divisió…
Fins que facin un pas en fals. Pot ser la sentència? No per força. A vegades, les grans mobilitzacions i protestes sorgeixen d’un fet aparentment d’importància menor, fins i tot anecdòtic. Però també pot ser que no passi res, que l’espiral en la qual ens hem perdut continuï indefinidament. A alguna de les cruïlles per les quals passarem en un futur no massa llunyà hi trobarem els dos rètols, rendició o insubmissió. Les dues, simultàniament, no són possibles ni transitables.
