Hem estat independents durant un minut. Els cinquanta-vuit segons, exactament, que van entre “assumeixo” i “proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència”… A mi també m’emprenya.
Però la jugada del Govern aconsegueix diversos objectius estratègics que són imprescindibles si el que es vol, precisament, és que aquesta independència sigui efectiva. D’una banda, la decisió preserva el mandat popular i parlamentari i, a més, trasllada la pressió cap a l’Estat espanyol, que haurà de fer gestos d’obertura si no vol quedar connotat -encara més- com un estat autoritari que, com ja se li ha fet notar des d’Europa, utilitza la violència per aconseguir objectius polítics. Puigdemont, des del faristol, ha donat noms, com el de Kofi Annan, que s’han compromès a formar part d’una mediació internacional. Catalunya ja és un actor al món.
El Govern també ha deixat sense excuses l’escalada repressiva de Madrid. Qualsevol acció en aquest sentit serà interpretada com a represàlia en un moment d’ofensiva salvatge contra els Mossos d’Esquadra que ha de ser resposta, amb la màxima fermesa, des de Catalunya. I, finalment, el govern català podrà capitalitzar políticament una hipotètica negativa al diàleg de Madrid, que tindrà dificultats per cronificar una actitud autoritària i antipàtica per a l’opinió pública internacional.
En definitiva, Catalunya ha tingut una actitud diplomàtica, en un moment en què necessitem diplomàcia. I la imprudència també fa traïdors, evidentment. Però cinquanta-vuit segons… A mi també m’emprenya.
