L’acceptació de la figura del mediador/relator/notari és el primer pas endavant real cap a un hipotètic escenari de negociació futura entre les institucions catalanes i les espanyoles. En si mateix no pressuposa cap acord, però aporta alguna garantia per al bloc independentista, acostumat des de fa molts anys -i encara més des del fracàs de l’Estatut- a què els pactes s’incompleixin sistemàticament en el precís moment en què li convé al poder real de Madrid. El nom i la biografia d’aquesta figura seran el que donarà pistes més clares sobre la seriositat de la proposta.
Dit això, les condicions per a una negociació estan molt lluny de donar-se. Ningú no pot dialogar amb garanties quan qui està assegut a l’altra banda de la taula pot empresonar-te, tal i com han fet amb els líders polítics que han acabat pagant amb presó, exili i confiscacions la crisi institucional que es va iniciar amb l’enfonsament de l’últim Estatut. Com tampoc no es pot parlar sobre un camp de joc que exclogui, com a precondició, l’opció de la independència.
De tota manera, cal reconèixer que la reunió d’aquest dimarts ha acabat -per primera vegada des de fa molt de temps- amb un resultat superior a zero. Amb tot l’escepticisme d’un país apallissat.
