Les gracietes que sempre deixa anar Miquel Iceta, incloses les de llenguatge corporal executant danses tribals, arriben a límits insospitats. Sense anar més lluny i en un intent més de ridiculitzar el referèndum de l’1 d’octubre, Iceta ha dit que ningú d’enlloc reconeixerà aquest acte democràtic i ha posat en el mateix sac les Nacions Unides, el Tribunal de la Haia i el Gran Manitú. La referència a les dues institucions internacionals les fa perquè el govern català ha manifestat reiteradament que buscarà el reconeixement i l’empara internacional per poder votar el primer diumenge d’octubre. Ara, això que el primer secretari del PSC parli amb tanta lleugeresa del gran Manitú només es pot entendre perquè el dirigent socialista no s’ha dignat a documentar-se una mica sobre Manitú com a concepte místic. L’equivalent del Qi oriental o de l’Esperit Sant de la tradició cristiana. L’esperit és vist com un concepte, però també com una persona amb qui contactar. Manitú és l’esperit creador de tots els éssers vius que han fet servir molts dels pobles nadius del Canadà i de l’Amèrica del Nord per entendre el per què de les coses. Tot té el seu propi Manitú. Cada planta, cada animal, cada persona, cada pedra, cada màquina… En les tradicions xamàniques, els Manitús estan connectats per aconseguir l’efecte desitjat. Hi ha qui s’encomana a les plantes Manitú per curar, el búfal Manitú per una bona cacera, o qui s’encomana a l’esperit de Manitú per abordar una decisió important per a la comunitat. Manitú es refereix paradoxalment a la gran connexió, la interconnexió entre la naturalesa, la vida, i les persones.
Sense aquest mínim coneixement -i respecte per altres tradicions- és molt fàcil caure en la broma fàcil i que se li vegi el llautó per no dir una altra cosa que porten els que es volen disfressar d’indis. Ell que, com a socialista català, s’ha venut l’ànima i la ideologia als gringos que venien de les planúries centrals o de les estepes del sud, ha acabat claudicant i assumint uns plantejaments que van en contra dels drets democràtics dels que les seves sigles diu que representen. On queda el catalanisme democràtic i d’esquerres que formava part del moll de l’ós del PSC? Abdicant d’aquests postul·lats originals no és gens estrany el gran nombre de desercions que ha tingut la formació d’un temps cap aquí. Em fa l’efecte que Miquel Iceta fa el que fa i diu el que diu perquè dins el clan socialista vol mantenir una bona connexió amb els que planegen l’assalt al fortí de la Moncloa.
Actua com sempre ha fet de manera que mig amb broma mig seriosament les va deixant anar i ho fa amb un punt d’histrionisme, exagerat, teatral fins i tot en els gestos i expressions. I estic convençut que tot plegat ho fa perquè no vol ser un més de la tribu.
