Personalment, no em causa cap satisfacció veure com empresonen un ancià de 82 anys, que pateix diabetis i insuficiència renal i que no es pot valdre per si sol. No entenc de què serveix ficar-lo en una ambulància i ingressar-lo en una infermeria penitenciària on hi ha uns professionals sanitaris que ni tan sols estan especialitzats en l’atenció a gent de la tercera edat amb patologies severes. Brians 1 no és un geriàtric, és una presó. Ni Millet s’escaparà ni tornarà a tenir la capacitat de desviar diners, ni destruirà unes proves per les quals ja ha estat condemnat. Humanament, la mesura és inacceptable i èticament no passa de ser una venjança pública i oportunista.
No entenc què s’hi guanya, empresonant aquest home. El que sí que entenc és el que s’ha perdut, al Palau de la Música. De tot el saqueig només se n’ha recuperat el 17 per cent dels diners i fins i tot hi ha 9’6 milions d’euros que ni tan sols se sap a quina butxaca van anar a parar. I el que és més greu, no s’ha considerat culpable a cap de les empreses -com Ferrovial, per exemple- que pagaven el que s’ha demostrat que són comissions vinculades a la corrupció política. S’ha condemnat al tresorer de Convergència i per aquí s’ha recuperat una part dels diners, però no s’ha tocat res que tingués a veure amb el PP, tot i la reconeguda proximitat de Millet amb José María Aznar i el seu entorn ideològic.
Tampoc hi hagut condemnats en el cas Hotel del Palau, que va ser el primer fil del què va tibar la premsa. L’Avui -gràcies a la periodista Maria Favà- va denunciar una conjura d’interessos a l’entorn del govern municipal del PSC que va coincidir, curiosament, amb l’assalt al domicili de la regidora Itziar Gonzàlez -que molestava a algú- i amb la retirada d’un contracte important de publicitat al diari com a represàlia explícita. Doncs bé, de tot això, res.
I no em fa cap pena, Fèlix Millet. Però una pila de diners i alguna gent es quedaran a l’ombra mentre molts interessats procuren que la societat oblidi el cas a partir de la foto d’un vell entrant a la presó en cadira de rodes. No, a mi ni em tranquil·litza ni em satisfà que empresonin Millet.
