Era un dilluns, el 18 de juliol del 2011. Daniel de Alfonso compareixia a la comissió d’Afers Institucionals del Parlament. Els diputats n’havien d’avaluar la idoneïtat abans que el ple de la cambra el nomenés director de l’Oficina Antifrau tres dies després. Era l’anomenat hearing: una mena d’examen a què s’han de sotmetre alguns càrrecs públics bo i sabent que l’únic requisit per aprovar-lo és entrar-hi amb el suport parlamentari suficient. De Alfonso, que hi arribava a partir d’un pacte entre CiU, el PSC i el PP, començava així: “Desitjo avançar-los a tots vostès […] el meu compromís a treballar amb plena dedicació i entrega per un òrgan que no està dedicat exclusivament a preservar la integritat i la transparència de les administracions i les persones que que en formen part, sinó també i sobretot un referent de foment i reforç de les bones pràctiques a l’administració i al sector públic”. Un referent de bones pràctiques, va dir. Ho heu llegit bé. Encara va afegir que la societat catalana “es mereix una oficina transparent i compromesa”.
Segurament per això, perquè la societat es mereix una oficina transparent i compromesa, i amb la creació de l’Oficina Antifrau els partits catalans incrementaven el 2008 l’autoexigència institucional contra la corrupció, la presumpta conxorxa amb el ministre Jorge Fernández Díaz fa mes mal. Les males praxis del ministre, un cop coneguts els informes apòcrifs de la UDEF, eren imaginables. Però resulta que aquell 2011, en què era impossible imaginar que s’acostava un procés d’independència, CiU, el PSC i C’s estaven a punt d’aprovar el nomenament d’un llop per vigilar les gallines i controlar les ànsies d’algunes de mossegar com ho fan els llops. Els tentacles del govern espanyol van acabar arribant fins a una de les oficines més nostrades de l’engranatge institucional català.
El PP no va amagar la seva predilecció per De Alfonso en aquell hearing. “Considerem que és una proposta idònia”, va admetre el popular Enric Millo. En va lloar la formació, l’experiència i la trajectòria. Artur Mas ha explicat que va proposar De Alfonso per al càrrec perquè li’n van parlar alguns dels seus col·laboradors tot i que no el coneixia personalment. És curiós el fet que entre aquests col·laboradors, segons fonts de CDC, no hi era Josep Antoni Duran i Lleida malgrat els rumors que es repeteixen, tot i que sí alguns dirigents d’Unió. Mas ha brandat la conversa difosa per Público com una prova de la independència del director de l’oficina: no era un càrrec afí nomenat a dit pel govern, sinó un que necessita el suport de tres cinquenes parts del Parlament i, per tant, una certa transversalitat.
El de la independència fou també l’argument més contundent que va esgrimir en nom de CiU David Bonvehí en aquell hearing: “Creiem fermament en la seva independència, no cal que ho reiterem. I sobretot també creiem que sigui molt curosa, aquesta oficina, amb la confidencialitat dels expedients que vostè tramita o coneix”. Bonvehí no exhibia l’entusiasme de Millo, però va valorar positivament l’expertesa del director: “Està claríssim que vostè domina i coneix l’Administració pública a la perfecció”. Potser massa i tot, hi afegiríem ara. Bonvehí va deixar una frase providencial al diari de sessions del Parlament: “Estem en un món, el món de la política, que qualsevol cosa mal explicada o qualsevol interpretació mal explicada pot arruïnar la vida d’una persona, d’una família”.
Aquell hearing va passar sense pena ni glòria. De vegades les pitjors decisions es prenen per una negligència difícil de definir, bressolada per les dinàmiques d’un engranatge polític, institucional i professional que avança per dècades d’inèrcia i ineficiència, una incompetència ancorada que fa de mal qüestionar i que per deixadesa facilita que hi hagi llops vigilant gallines. I no parlo d’aquella compareixença, ni tan sols del candidat De Alfonso, sinó de tots nosaltres com a societat. De la mediocritat generalitzada, d’aquell anar fent sense autoexigir-nos massa que permet que, sigui com sigui, passin coses com aquestes, fins que la vergonya rebota i explota a les primeres pàgines dels diaris. D’alguns diaris. En aquests casos ens sentim més còmodes parlant de grans conspiracions, veient brillar ulls de llop darrere de tots els matolls. Però les peces més importants de l’engranatge necessari perquè la conxorxa més barroera prosperi es greixa per la incompetència que regna, feliçment, per tot arreu.
Pere Bosch, d’ERC, va ser l’únic a formular preguntes i a repreguntar-les. El fet que De Alfonso no les va respondre com convenia va encaminar els republicans cap a l’abstenció. Mercè Cívit, d’ICV-EUiA, va criticar que no se’ls havia convidat a aquell “consens” entre CiU i el PP, i per això els ecosocialistes també es van abstenir. Laia Bonet, del PSC, es va limitar a demanar-li amablement sobre la prevenció en la lluita de la corrupció, i després els socialistes van donar el sí. Alfons López Tena, de Solidaritat (l’únic partit que hi va votar en contra perquè no el creia independent) va excusar la seva absència en el hearing, segons va explicar la presidenta de la comissió, Marina Geli. Ciutadans no era a la comissió, i en el ple va votar a favor del nomenament. Des d’aquell dia i fins a aquest dimarts a les sis de la tarda, quan es va fer públic l’escàndol, ningú no va saber vigilar prou el vigilant.
