Aplaudir és una d’aquelles coses que no pot sortir malament. És una cosa que no només tothom la sap fer, si no que tothom la sap fer bé. Pot ser que no aprenguis a xiular en una vida, però d’aplaudir, en sabem tots. És un gest innat. Instintivament, de petit, les mans se’t disparen fins a fer-les sonar. És una de les primeres maneres d’expressar-te. I de la mateixa manera que aprenem a parlar amb l’edat, el llenguatge de l’aplaudiment, l’anem aprenent a mesura que ens fem grans. Aprenem a on fer-ho, quan fer-ho i com fer-ho. Amb els aplaudiments, passa com amb les propines, que a segons a quins llocs en deixes, i a segons a quins, no. O com amb els petons, que quan són de compromís, es noten. Potser perquè és tan fàcil, aplaudim als concerts, al teatre, a un paltó de televisió i a dins d’un avió. Abans d’un acte i després d’una clausura. Quan tot ha de començar, i també quan tot ha acabat. De fet, ara fins i tot aplaudim als funerals, de manera que en lloc d’acomiadar-nos entre un silenci que podria semblar indiferent, ho fem enmig d’una gran ovació.
- CA
