Hi havia una vegada una rateta que es volia casar. Va anar rebutjant candidats i candidats (fins i tot a mi), però un dia va aparèixer un gat. Finolis tot ell: bigotis arrissats i cargolats; un fer anar les potes com un mocador de seda, i quan obria la boca…. Un parlar tan fi i bonic! Ai! La rateta Marieta quan va sentir aquells mèussss va caure desfeta per l’escaleta. I en un tres i no res vam anar de convit. Quina boda! (la millor que he anat). Ara, haguéssiu vist el gat! Quin gormand! S’ho fotia tot amb potes, bigotis i el que fes falta. Va devorar tant i tant (les orelles eren un sortidor de dàtils amb bacon) que se’n va haver d’anar al llit del súper mal de panxa que tenia.
A mitjanit el nuvi felí es va aixecar d’una revolada. Corria i corria com un dimoni enforquillat i la bocota semblava un aspersor. Tot el xalet ple de vòmits i més vòmits. Haguéssiu vist els llençols! Aixines que, l’endemà, la rateta –que cal dir que era molt neta- se’n va anar al riu per veure si amb aigua contaminada per la indústria nuclear treia les taques tòxiques dels llençols. Estava tant ansiosa de netejar pel seu estimat que no va parar compte i va caure a l’aigua (moraleja: si t’enamores aprèn a nedar). Movia les potetes i cridava “Auxili! Socors! Bingo!” però entre que parlava l’idioma ratolí i era menudeta ningú li feia cas. I això que van passar per allà esquirols fent ala delta, formigues amb bicicleta de muntanya… Tothom. Fins que un microbi que estava decidint si s’auto inoculava, o es feia taxidermista, va sentir la rateta. Total, que va anar a avisar el gat ressacós. La bèstia va córrer per salvar la seva doneta, que ja era més sardineta que rateta. I quan arriba li diu:
-Per on vols que t’agafi, rateta Marieta? Per la cueta?
-Ai no, que me la trencaries.
-Per l’orelleta?
-Ai no, que me la trencaries.
-Doncs t’agafaré pel clatell, així no et faré mal.
Va, el gat li fot mossada pel clatell i li fa una micona de sang. I clar, la llepa. Li va semblar tan dolça, tan dolça, que li van venir ganes de llepar més i més. I, com que era tan golafre i tenia la panxa buida va pensar que el millor que podia fer era menjar-se a la seva dona. I se la va cruspir. Nyam-nyam. La va trobar tant bona i gustosa que li va faltar temps per explicar-ho a tots els altres gats amics, coneguts i saludats. I clar, la gatada va començar el primer raticidi de la història. I des de aleshores ja sabem per què els gats es mengen a les rates.
Ens ha agradat el conte? Sí? El va recollir el 1918 el gran folklorista Joan Amades. Que és un senyor que enguany fa 50 anys de la seva mort i que té una importància colossal perquè va aplegar tots els contes, rondalles, cançons del nostre país. La Catalunya oral. Brutal. Brutal. Evidentment a en Joan Amades –i la seva obra- ja no el coneix ningú, ni es difon, ni res. Només faltaria! Però ara que està tant de moda explicar contes, històries, el que en diem –en altres termes- el relat, l’storytelling, doncs cal demostrar que els catalans això del conte ja ho coneixíem i que ho hem desaprès, ignorat, i ens ho han robat.
Si s’hi fixen, Amades, ens ensenya que els gats no respecten a les rates, doncs ara amb el conte del finançament ens volen fer creure (per terra, mar i aire: senyal que és una farsa tot plegat) que els gats no es mengen a les rates. Aquesta és la faula: el gat (espanyol) i la rata (catalana) es poden enamorar, conviure, copular, jugar al mus… I bé, a sobre, el gat ens cuidarà com un bon espòs. Com si fos la seva obligació matrimonial. No cal ser tant ruc. Ja ho diuen: qui té amors, té dolors.
Pels mateixos volts que Amades començava a recollir les nostres paraules i històries a l’aire, Antoni Maura (recordem que era mallorquí), que ho va ser tot a la política espanyola (ministre, President), va dir a les Corts, dirigint-se als catalans: “Vosaltres mai no tindreu més que allò que nosaltres vulguem donar-vos”. Els espanyols sempre han estat clars. Anys després, el 1931, just proclamada la República, el periodista i polític Antoni Rovira i Virgili recordava la frase de Maura i deia: “Això és confondre’ns amb els captaires, això és confondre la nostra mà amiga amb la mà que demana una almoina; els catalans reivindiquen els nostres drets, no demanem res que no sigui ben nostres, perquè la llibertat de Catalunya és de Catalunya i de ningú més! La nostra esperança és que trobarem l’avinença amb la democràcia espanyola…”. Pobre Rovira! També es va creure l’engatussada de la República, i dels amics republicans espanyols. No cal dir com va acabar tot allò i com va acabar Rovira (està enterrat a Perpinyà). I no cal dir el que ens sona tot això, oi?
És lamentable, vergonyós i insultant que, a aquestes alçades, algú ens vulgui contar les bondats de qualsevol Govern, o polític, espanyol. A més, si tot plegat, ja és per obrir-nos en canal, trobem declaracions –post finançament- com la del conseller Castells dient que es planteja si les relacions Catalunya –Espanya poden seguir així. Com? Que ens hem begut l’enteniment? Això no és planteja! Però quants anys té el Conseller Castells? Però on ha viscut? Què fa a la vida? Tot això no ens ho mereixem. Però és Castells i tota la faràndula d’al•lucinats socialistes i d’esquerres del Maig del 68 que ara van repetint que això d’Espanya i Catalunya potser, tal vegada, a lo millor, hauria de ser d’una altra manera. Ara desperten del viatge? No! Tranquils: és un altre conte. Una altra farsa.
Ja n’hi ha prou! Ja n’hi ha prou de insultar als morts, d’escopir en vida a totes les persones que han construït aquest país amb l’esforç, amb el no gastar més del que és té, que és l’única economia fiable. Castells, que per això volen els nostres calés! Ja n’hi ha prou. És gravíssim que ens estem empassant, a aquestes alçades, que els gats no es mengen a les rates. I ara no només ens ho expliquen els espanyols sinó que també alguns catalans s’ho creuen, i ens ho volen fer creure. Vol dir que el país està destruït totalment, que el país és una pell de gat. I espera’t, que el següent pas és espellar totes, totes les rates.
