Un Estat ingovernable

"Tenir uns bons resultats a Espanya és la fórmula per aturar, per exemple, l'aplicació d'un nou 155 que tant pregona el líder del PP, Pablo Casado."

Els darrers dies, Elsa Artadi (JxCat) i Marta Vilalta (ERC) han verbalitzat una idea que, parcialment, recull el que està passant: si no és té en compte Catalunya, si no s'aborda el conflicte entre Catalunya i Espanya, l'Estat serà ingovernable. És evident que el desgast del govern de Rajoy (PP), a més de la corrupció, va ser a causa del que passa a Catalunya. I encara és més clar que la convocatòria de les eleccions anticipades per part de Pedro Sánchez (PSOE) també ha sigut pel problema català.

 

Catalunya és des de fa anys un problema no resolt per Espanya. Fa unes setmanes, en un debat sobre el paper dels periodistes durant la Transició, Miquel Roca deia: "Si fa més de 200 anys que existeix el problema de Catalunya, com a mínim, l'Estat podria reconèixer que hi ha un problema!". És sabut que els problemes solament es poden solucionar quan es pren consciència de la seva existència. Però Espanya, els seus governants, mai han volgut veure que tenen un problema amb Catalunya. Ni la Constitució Espanyola del 1978 va saber trobar un encaix on aquest país s'hi sentís còmode. Tot i consagrar un model diferenciat (teòric) entre comunitats històriques (Catalunya, Euskadi i Galícia) i la resta, en el fons no va ser res més que una maniobra per fer aflorar moltes identitats com a millor manera de diluir la identitat. És allò del "café para todos", la frase de Manuel Clavero Arévalo, ministre de Cultura del govern d'Adolfo Suárez, que descrivia la igualació del model.

 

Quan Artadi i Vilalta parlen d'una Espanya ingovernable donen per fet dues coses: que la via unilateral cap a la independència està descartada de moment i que –creuen- que tindran la força suficient al Congrés dels Diputats per condicionar les decisions del govern de torn. Amb els pressupostos de Pedro Sánchez (PSOE) ha estat així. Tot i que, si PP i Ciutadans no haguessin fet una lectura partidista de la situació haurien pogut aprovar uns pressupostos, debilitar l'independentisme i condicionar les polítiques dels socialistes. Però no ho van fer. La pregunta és més que obligada: Com es pot tenir força a Espanya? Només hi ha una manera, disposant d'una presència parlamentària suficient per condicionar la política del govern de torn. Segons totes les enquestes electorals, cap partit espanyol aconseguirà al Congrés una majoria suficient per governar amb comoditat. Sembla que el PSOE de Pedro Sánchez pot guanyar les eleccions espanyoles però tampoc es pot descartar una victòria de la dreta i l'extrema-dreta (PP, Ciutadans i Vox). Davant d'aquest panorama l'independentisme ha de prendre decisions. Ha de saber com fa efectiva la declaració d'Elsa Artadi (Junts per Catalunya) i de Marta Vilalta (ERC) sobre que si no és té en compte Catalunya, si no s'aborda el conflicte entre Catalunya i Espanya, l'Estat serà ingovernable. Ara mateix, l'independentisme català disposa al Congrés dels Diputats de 17 escons que van obtenir amb 1.165.000 vots. El 2011, les forces que representen l'actual independentisme tenien 19 escons i 1.250.000 vots. Al referèndum de 1-O del 2017, més de dos milions de catalans van anar a votar. És possible que l'independentisme recuperi per les eleccions espanyoles una part d'aquest vot que no es va reflectir l'any 2015?

 

Això és el que hauran d'analitzar els dos partits de l'independentisme majoritari i valorar totes les variables. Perquè tenir un bon resultat a les eleccions espanyoles sembla que és, a curt termini, l'única manera de frenar les temptacions dels partits espanyols. Tenir uns bons resultats a Espanya és la fórmula per aturar, per exemple, l'aplicació d'un nou 155 que tant pregona el líder del PP, Pablo Casado. El món que representen Elsa Artadi i Marta Vilalta ha de decidir si la construcció de la muralla democràtica de vots que obstaculitzi l'adopció de polítiques contra Catalunya és més eficaç fent cadascú la guerra pel seu compte o construint un projecte comú. Perquè si no hi ha muralla tothom sap què passarà.

 

 

Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar a aquelles persones que són a la presó o a l'exili per haver facilitat que els catalans votessin: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Turull, Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Marta Rovira i Anna Gabriel.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?