Semblava un dia d’agost, a Barcelona. Segurament, no es pot parlar d’una vaga general massiva, però sí d’una jornada de protesta amb un seguiment extraordinari, que ha coincidit amb una jornada d’alt voltatge judicial, sobretot vinculada a la declaració de Jordi Sànchez. A Madrid, el fiscal va haver de muntar un relat estrambòtic que fes compatible la rebel·lió violenta de 40 mil persones amb la protecció, per part dels voluntaris de l’ANC, de les armes llargues que -amb una imprudència entre pasmosa i sospitosa- la Guàrdia Civil havia deixat dins dels vehicles, sense cap mena de protecció.
Tot plegat retrata un estat que comença irrompent en les institucions catalanes per tal d’impedir un referèndum que es realitza igualment i que, al final, reacciona agredint els ciutadans que feien cua per votar. L’epíleg és el judici del Tribunal Suprem, on els fiscals i l’advocacia de l’estat es fan un embolic amb les dates, els noms i els papers perquè no s’han pres la molèstia d’estudiar-los i perquè estan convençuts que els acusats es podriran a la presó. En fi…
Només faltava Felip de Borbó testificant a distància amb l'”a por ellos” habitual. La indigència moral d’aquesta gent és el resultat d’un sistema políticament miserable i democràticament fallit.
