Un Estat contra el 9-N

"Sortosament, en ple segle XXI cap exèrcit gosarà tornar a bombardejar Barcelona. Penseu que els nostres avantpassats no van tenir aquesta sort"

L'Estat espanyol juga a fons per impedir la consulta del 9-N. Utilitza totes les armes de que disposa per evitar que els catalans facin sentir la seva veu, parlin a les urnes i diguin quin futur volen per Catalunya. Armes potents com la desinformació, la tergiversació i la manipulació de notícies i comentaris que persegueixen fer perdre la confiança en els polítics i governants catalans; que pretenen instal·lar en l'imaginari de catalans i espanyols el missatge que els partidaris del Dret a decidir són uns corruptes i vividors que s'han embutxacat recursos públics, i que estan incomplint la llei i la santa Constitució. És una tècnica de guerra bruta que, com a mínim, no mata les persones. Mata la intel·ligència però no les persones.

L'Estat també utilitza les seves estructures convencionals, totes ben alineades contra el 9-N: el Consell d'Estat, el Tribunal Constitucional i el Govern d'Espanya a través del seu braç executor, la fiscalia, o de l'advocacia general. Als polítics catalans que tiren endavant la consulta (ull, no referèndum, consulta) els amenacen amb enviar-los la fiscalia; i als funcionaris que hi col·laborin els recorden que poden ser inhabilitats, és a dir, que no col·laborin amb la Generalitat perquè els caurà el pèl. I aquesta és una de les dificultats amb les que es troba el president de la Generalitat, Artur Mas, i els alcaldes de Catalunya per vestir l'estructura administrativa que tiri endavant la consulta. Ni Mas, ni els alcaldes faran res que perjudiqui els treballadors públics, això està clar. Però l'estructura per la consulta s'ha d'edificar igualment, s'ha de tenir a punt. Per això, ja s'ha nomenat la Comissió de Control de la Llei de Consultes i els ajuntaments van fent públics els seus coordinadors electorals.

Tothom sabia que Madrid no ho posaria fàcil, que s'hi oposaria amb totes les armes, que rebutjarien tots els arguments Sembla que pels demòcrates peninsulars no és important que el Parlament, cambra que representa la sobirania popular d'aquest país, aprovés la Llei de Consultes, que és la que permet anar a votar el 9-N, amb el suport del 78% dels diputats de l'hemicicle; sembla que no té cap valor que el 70,8% dels catalans manifestin que volen votar (darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió); sembla que no els importa el pronunciament dels bisbes catalans a favor del dret dels pobles; sembla que no és prou rellevant que l'11 de Setembre, pels carrers de Barcelona, 1,8 milions de catalans reclamessin només el seu dret a poder dir quin futur volen pel seu país; sembla que per ells sigui menor que prestigiosos mitjans de comunicació internacionals com Los Angeles Times, The Wall Street Journal, l'agència de notícies econòmiques dels Estats Units Bloomberg o La Presse, de Canadà es facin ressò del procés i reclamen que es permeti votar als catalans; que el britànic The Economist constati que les protestes de Hong Kong són petites al costat de les de Catalunya; o que el Financial Times ja verbalitzi que una ruptura política ja no és impensable per als inversors. El sentit comú i la raó no tenen cap paper en una partida reservada a les exhibicions de testosterona.

Amb aquest escenari, el president Mas i els partits tenen poc marge de maniobra. No poden defraudar els milions de catalans que esperen anar a votar, però no poden jugar amb el pa dels treballadors públics. No poden vendre's la dignitat, però no poden actuar com uns descerebrats. No poden precipitar-se, però no poden quedar-se aturats. Han d'esgotar totes les vies legals, totes. Han de forçar la llei al màxim i tensar la relació amb Espanya al límit. No poden abaixar el cap, ni humiliar-se, ni perdre la serenor, ni fer el pena amb una consulta de costellada. Les coses s'han de fer bé. L'enquesta del CEO traspua aquesta línia. I si al final de tot els demòcrates peninsulars continuen amb el seu estil totalitari i autista solament quedarà una solució per saber què pensa el poble de Catalunya: unes eleccions on els partidaris de l'Estat propi vagin en una sola llista. És a dir, que se sàpiga que volen els catalans.

I si les coses són com semblen -no ho sabrem fins que el país es pronunciï- i surt guanyadora l'opció partidària a l'Estat propi, caldrà actuar amb conseqüència i anar fins el final, fins on calgui. Què pot passar, que suspenguin l'autonomia? Que empresonin el president de la Generalitat?

Sortosament, en ple segle XXI cap exèrcit gosarà tornar a bombardejar Barcelona. Penseu que els nostres avantpassats no van tenir aquesta sort.

 
 

Comentaris