Un error comprensible

"Fins ara, el moviment sobiranista ha resolt totes les crisis internes neutralitzant les pulsions partidistes i sempre amb un pas endavant, mai enrere"

Aquest gener passat, en un intercanvi privat per escrit, un analista que acostuma a prendre's molt seriosament les coses de la política espanyola i amb una cert paternalisme les de la catalana em deia: "No hi haurà referèndum. Sí un enrenou de mitjana intensitat i eleccions. Guanyarà ERC amb doble majoria, sobiranista i d'esquerres. I tornem-hi que no ha estat res sense tantes presses. Una manera de sortir del bucle, a poc a poc i sense desercions massives". Hi he pensat arran de l'anunci de la compra de les urnes. Certament, no era un pronòstic molt original en aquell moment. De fet, la consideració que tot plegat no va de debò ha estat una constant des del primer dia del procés. O bé perquè Mas s'havia abraçat a l'estelada per tapar retallades i corrupció i perpetuar-se en el poder, o bé perquè Junqueras només estava interessat en guanyar les eleccions i ser president.

 

La primera teoria va durar fins que Mas va fer el pas al costat, curiosa manera de perpetuar-se en el poder, a fe de Déu. La segona va començar quan ERC es va disparar a les enquestes, però poc a poc ha anat desapareixent dels articles i les tertúlies davant l'evidència que el pla de Junqueras no consisteix en guanyar unes eleccions autonòmiques. Que hi ha una pugna ERC-PDECat per l'hegemonia en el futur immediat del catalanisme és evident, seria estúpid negar-ho. Però encara és més cert que, fins ara, el moviment sobiranista ha resolt totes les crisis internes neutralitzant les pulsions partidistes i sempre amb un pas endavant, mai enrere.

 

 

Hi té molt a veure la potència, extensió, fortalesa i convicció extraordinàries de la seva base social –qui es fes enrere sap que seria atropellat a les urnes–, però també, i és hora de subratllar-ho, el perfil dels dirigents cívics i polítics de l'independentisme: es van ficar en política fa molts anys precisament per fer la independència, i ara que ho tenen a l'abast no ho deixaran escapar tan fàcilment com els oracles han pronosticat, fotetes, els darrers anys. No incorporar aquesta dada (el perfil biogràfic de l'estat major de l'independentisme) a l'anàlisi impedeix la comprensió completa del quadre. És un error comprensible: alguns llegeixen sempre la realitat com si no fos possible la política al marge del més descarnat dels cinismes, i d'altres, sobretot des de certa esquerra, com si l'idealisme fos patrimoni exclusiu d'ells. Em fa l'efecte que a tots els costarà molt entendre el que passarà d'aquí al setembre.

 

Comentaris