Un enorme complex de superioritat

"La màxima autoritat de l'Estat a Catalunya no ha estat mai, ni ara ni abans, el president de la Generalitat. Sinó el governador civil i, ara, el delegat del govern"

La sessió de teràpia projectada de la fiscal en cap de Barcelona, Ana Magaldi, revela un sentit profund de classisme d'Estat. Deu o quinze persones la van insultar i vexar l'altre dia a la porta del seu Tribunal Superior de Justícia. No com a persona. No tenien res personal contra ella. Com a càrrec públic. Com passa, per desgràcia, cada segon a les xarxes socials amb polítics electes. Representants del poble, que n'han de sentir de tots els colors. De qualsevol signe.

 

Alguns d'aquests representants n'han patit i pateixen de més grosses. Des de 1979, cada 9 d'octubre, i sovint atiats pel mateix Partit Popular, centenars d'energúmens han insultat i han agredit les autoritats municipals de la ciutat de València, gairebé sempre amb la complicitat de les presumptes forces d'ordre públic. Durant les dues dècades que aquestes autoritats han estat del Partit Popular les agressions han hivernat. Ara que ja no hi són, tornen. Amb la mateixa ràbia i la mateixa intensitat de sempre. "El poble" insulta i agredeix els seus representants, que considera "traïdors i renegats". Si Ana Magaldi vol saber de debò què és una mirada d'odi, només hi ha d'anar un any. El que ve, per exemple. I de pas es podria preguntar per què la fiscalia emplaçada a València mai no hi ha fet res. Mai ha acusat ningú. Per què sempre ha permès la impunitat en l'insult i l'agressió.

 

 

No són les autoritats electes valencianes les úniques que han hagut de patir la violència verbal o física. A Catalunya polítics de tots els signes han aguantat estoicament escarnis de grups que es consideren ungits per la gràcia de la deessa democràcia. En alguns cas l'episodi ha arribat als tribunals, que sempre ha fet prevaldre el dret a la llibertat d'expressió. Però, pel que es veu i es queixa la fiscal en cap de Barcelona, aquest dret només és adduïble quan es tracta dels altres. Si es tracta de polítics triats directament. La regla no és aplicable si l'autoritat no és electa però representa l'Estat. No el poble. Amb l'Estat, poca broma. Un respecte, plebs. Aquesta manera d'entendre el món connecta amb una endogàmia, amb un classisme, secular a Espanya. L'autoritat és l'Estat. I l'Estat són ells. Ana Magaldi, per exemple. La resta és circumstancial. "Interina", com despatxava el funcionari aquell al ministre quan el veia entrar cada dia per la porta. O subordinada, menyspreable.

 

Aquesta autoritat suprema, que només representa l'Estat, explica també que Mariano Rajoy o que Soraya Sáenz de Santamaría es refereixin una vegada i una altra "a la llei". A l'aplicació "estricta" de la llei. Com si, de llei, només n'hi hagués una. La que representen ells. La que es publica al BOE, derivada del Parlament espanyol. I la del Parlament de Catalunya? Això no és llei? No. La del Parlament de Catalunya és secundària, perquè, als seus ulls, el Parlament de Catalunya és subaltern. Ni tan sols és Estat. Per això la màxima autoritat de l'Estat a Catalunya no ha estat mai, ni ara ni abans, el president de la Generalitat. Sinó, abans, el governador civil, i ara, el delegat del govern. De l'únic govern que mereix el nom. El de l'Estat. Que és l'únic que fa lleis dignes considerar com a tals.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?