Un embolic claríssim

"Abans de tot, honestedat"

Hi ha moltes coses que ens poden arribar a posar nerviosos quan seguim l'actualitat política, però potser la que és més al•lucinant —o demencial— és quan comproves que tot plegat és una forma de mentida o de manipulació més o menys intencionada. Per exemple: surt un líder a explicar el seu programa, el seu mètode, les seves idees. Acte seguit, sortirà un opositor a aquesta mateixa idea, i ens voldrà fer creure un minut després —al Parlament, o en roda de premsa— que el líder no acaba de dir un seguit de coses que li acabem de sentir dir sense cap mena de dubte…; ens dirà que el programa no està clar, quan resulta que és d'una claredat encegadora, o ens afirmarà que no sap de què es tracta —que tot plegat és una ‘irresponsabilitat', per exemple— quan no li interessa assabentar-se del projecte o de la proposta.

És en aquests moment quan hom veu la manipulació en directe, el govern de la falsedat, de la consigna, de la mentida. Sembla que al Parlament no s'hi va a debatre el que diu l'altre —a contrastar-ho amb dades, amb programes alternatius més equilibrats, etc.—, sinó a fer veure que no ha dit el que clarament acaba de dir. Es dóna per suposat que la gent no coneix l'argument d'un o d'altre líder, i que es conforma amb el missatge fulgurant que sortirà per la televisió. Hom ven el seu producte ideològic, capta adeptes, massa sovint ja donant per suposat que el votant és algú que decideix a partir de passions cegues —voto A perquè els de B em fan fàstic, tant com els C, però una mica menys que els D, etc. — i no de raonaments o d'evidències contrastables.

Al mateix temps, encara hi ha qui no vol assabentar-se de què estem parlant quan parlem de dret a decidir. Mireu si hi ha dades, informacions, declaracions, programes, simposis, llibres, articles, pamflets, etc., que a hores d'ara ho expliquen, però continuen amb la tabola que res d'això no està clar. "¿Decidir què?", continuen repetint des dels seus articles, o des de la sala de premsa: "no està clar…".

Ja poden els partidaris del dret a decidir l'opció per un estat propi per la nostra comunitat política explicar-ho amb esquemes i dibuixets i articles divulgatius, que ens sortiran amb la mateix romanço: 1) tot plegat és un invent de Mas —i Junqueras a l'alça, amb la DUI perfumada a sota el braç—, 2) que ja Mas se cansarà, 3) una ‘cortina de fum' divulgada per la premsa i la televisió pública —tèbia pels sobiranistes, un mitja més entre desenes de mitjans clarament unionistes a l'abast del ciutadà català—, 4) una febrada d'il•lusions basades en uns milions d'euros de dèficit que no existeixen —dada desmentida pels economistes més sobris, a l'espera de la publicació d'unes balances fiscals que alguns barons del PP demanen de mantenir en secret: la transparència va acabar amb l'antiga URSS—, 5) etc. I etc.!

Res més fàcil que desmentir tot això, doncs: però reitero que els desmentiments són inútils… Només en política pot donar-se una paradoxa com aquesta: es fa com si no existís la realitat. Tanmateix, a l'hora que es continua dient que el Govern català "és intransigent i no vol dialogar", menyspreen el moderantisme —obert 24 hores, com alguns prostíbuls— de Duran i Lleida… Tenen un català tocant a les portes del diàleg des del dia en què el sobiranisme va fer-se major d'edat: continuen afirmant que ‘Catalunya no vol dialogar', i tot per raons d'estratègia política… Potser ja saben que només ‘contra Catalunya' —‘Salvemos España del separatismo', etc.— podran guanyar les pròximes eleccions generals, a les quals acudiran amb algunes bones xifres en matèria econòmica.

Aquests apòstols del realisme —antisobiranista—, però, són els primers que no s'adonen de la realitat, la qual continuen definint i emmarcant a la mida del seu ressentiment o dels seus desitjos unionistes. Han traslladat a l'eix Catalunya Espanya els seus deliris de joventut, els que abocaven a una separació entre una esquerra angelical i llibertària i una dreta per definició feixista, totalitària i diabòlica. El discurs de la democràcia, el vot i les llibertats sempre ha estat molt i molt secundari per aquestes mentalitats subtils: ¿ens ha de sorprendre, doncs, el seu refús actual a una consulta pacífica i lliure?

Ara ens sortiran amb l'argument de la igualtat dels espanyols per bandejar el català a Catalunya; ara ens diran que tot plegat és ‘un embrollo', dirigit per uns senyors que van improvisant, guiats per unes masses independentistes a les quals pretenen satisfer a l'hora que conserven la cadira. Combinen el menyspreu amb la urgència: fan com si no existís un perill que alhora descriuen com un apocalipsi.

El més graciós potser és veure quan surt un d'aquests Quixots i ens demana un ‘debat vertaderament lliure i plural sobre els avantatges i inconvenients de les diverses possibilitats de relació entre Catalunya i Espanya', com si aquest debat lliure i plural no s'estigués celebrant des de fa anys arreu del país —de Catalunya—, amb un llibertat que és totalment impossible a d'altres bandes d'Espanya, i en una premsa i una televisió molt més oberta i plural que la que estan acostumats a Madrid. ¿Per què no l'organitza el PP o el PSOE, aquest debat, i es mira acusadorament el Govern de Catalunya?

Fan veure que tot això respon a una manipulació i a una mentida —"agitació i propaganda" de TV3, com diu Manuel Cruz—, en lloc de dir obertament que les conclusions no els satisfan per un motiu o per l'altre. Abans de tot, honestedat.

Ara el mateix Manuel Cruz no cita els nazis en El País dels antipàtics, sinó el seu jurista de capçalera, Carl Schmitt, tot per fer-nos creure que el President Mas hauria adoptat els esquemes mentals d'un intel•lectual autoritari que ho basava tot en la idea de l'amic i l'enemic… Molt bé! D'això se'n diu promoure el diàleg i el bon rotllo i l'amistat, i tot en un article que diu afirma tenir aquests mateixos objectius… D'això se'n diu ser un bomber piròman, o, en una paraula que m'agrada més: un mestretites. Gent que ha escrit llibres com Els filòsofs i l'amor ens vol violar per les orelles. Des d'aquí una abraçada.

 
 

Comentaris