Un dels fets més greus des de la mort de Franco

"Aquesta operació de l’Estat és fruit de la ràbia que li ha provocat el triomf esclatant de l’independentisme català en les darreres eleccions"

La frase del títol no és meva, és de Gonzalo Boye, advocat del president Puigdemont, i defineix la vilesa que va cometre l’Estat espanyol a través de la Junta Electoral Central (JEC), intentant vetar la participació de tres persones considerades desafectes al Règim en les eleccions europees. Estem parlant del president Puigdemont i dels exconsellers Toni Comin i Clara Ponsatí. En el moment en què escric aquestes línies encara es desconeix el resultat de la reunió d’urgència del Tribunal Suprem motivada pel pànic de l’Estat a un descrèdit internacional majúscul. Però tota rectificació arribada a misses dites, a banda del ridícul que comporta, demostrarà fins a quin punt és greu que Espanya tingués la pretensió de violar els fonaments democràtics més bàsics, com ara que tothom és innocent mentre no es demostri el contrari, i de violar, també, com palesen els quatre vots discrepants de la JEC i el pronunciament a darrera hora de la Fiscalia Provincial de Madrid, els drets polítics d’aquestes persones malgrat que, en virtut de la Constitució espanyola, “cap espanyol major d’edat no pot ser-ne privat”. La butlleta censal que tots tres han rebut demostra que l’Estat no sols els considera espanyols, sinó que els té inclosos en el cens. Dit d’una altra manera: la inclusió en el cens no tan sols dóna dret a votar, també dóna dret a formar part d’una llista electoral per ser escollit representant polític si així ho volen els electors. Estem parlant, per tant, d’una violació flagrant dels drets humans.

 

Però parlar de drets humans a l’Estat espanyol és com parlar de drets humans a Turquia. Ja hem vist en quin lloc queda situada Espanya en el recent informe anual sobre la qualitat judicial a Europa publicat per la Comissió Europea: quarta per la cua, només per davant de Croàcia, Eslovàquia i Bulgària. L’any passat ocupava el sisè lloc, també per la cua, i ara ja està en caiguda lliure. Però li és absolutament igual, perquè és com aquelles empreses corruptes i mancades d’escrúpols que s’estimen més pagar les multes que els imposen pels rius i mars que contaminen que no pas prendre mesures que ho impedeixin. Pel negoci tot s’hi val, i per la ‘unidad de España’ també. El fi, doncs, justifica els mitjans.

 

Un fet col·lateral força il·lustratiu d’aquesta praxi el veiem en el cas Sandro Rosell. Primer el tanquen dos anys a la presó i després, incapaços de mantenir l’acusació, el declaren innocent i el deixen anar. ¿Algú ha vist Florentino Pérez, president del Reial Madrid –implicat en els terratrèmols del 2013 provocats pel projecte Castor–, assegut davant de cap tribunal i entrant tot seguit a la presó? La coneguda simbiosi entre els poders de l’Estat i el Reial Madrid ho fa impossible. D’altra banda, quina és una de les icones catalanes més odiades pel nacionalisme espanyol? El F.C. Barcelona, naturalment. Per això cada copa que guanya aquest club, percebut com a estranger, és viscut com un afront per l’Espanya eterna. Només cal veure la cara de pòquer i el somriure artificial del Borbó i de les autoritats que l’envolten el dia que han de felicitar el Barça com a campió. Doncs bé, Sandro Rosell, a més de ser president del Barça, va cometre un crim que el Règim no li perdona: va permetre que es mantingués la decisió presa per la junta de Joan Laporta de cedir el Camp Nou, com a col·legi electoral, a la consulta per la Independència del 10 d’abril de 2011. I qui va empresonar Rosell i li va denegar tretze vegades la llibertat? La jutgessa Carmen Lamela, de l’Audiència Nacional, la mateixa que va arxivar la querella contra Florentino Pérez i cinc exministres.

 

Diu l’article 121 de la Constitució espanyola que “els danys causats per error judicial i els que siguin conseqüència del funcionament anormal de l’Administració de Justícia donaran dret a una indemnització a càrrec de l’Estat d’acord amb la llei”. Molt bé. No cal dir que els advocats de Sandro Rosell hi recorreran. També ho faran els presos polítics catalans i bascos quan arribin les sentències del Tribunal de Drets Humans contra Espanya. Ho faran Carme Forcadell, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, i ho faran els joves d’Altsasu. Però quins diners compensen el malvat robatori d’uns anys de vida com el que estan patint aquestes persones? Quina d’elles acceptaria romandre dos, quatre, vuit, dotze o vint anys en una cel·la a canvi de diners? Hi ha coses, a la vida, que no es paguen amb diners, i és la vida en si mateixa. Quan un jutge xenòfob se serveix del càrrec per satisfer el seu odi i emmanillar els seus adversaris ideològics, no sols hauria de ser expulsat de la professió, també hauria de ser condemnat als mateixos anys de presó que ell ha robat a les persones que odia.

 

 

Passa el mateix amb la pretensió espanyola d’impedir la candidatura a les eleccions europees del president Puigdemont i dels exconsellers Comin i Ponsatí en la llista “Lliures per Europa”. Aquesta operació de l’Estat és fruit de la ràbia que li ha provocat el triomf esclatant de l’independentisme català en les darreres eleccions, amb mig milió de vots més, i és obvi que les corredisses al darrer minut obeeixen a pressions europees davant la comissió d’un delicte que podria comportar una impugnació de les eleccions, a banda, és clar, d’una reprovació del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Que ningú no pensi, però, que això farà canviar la praxi habitual de l’Estat espanyol en la seva constant vulneració de drets fonamentals, que és la mateixa que la del gos bergant: per més que el renyis per haver-se’t cruspit el bistec, ell sap que el bistec no tornarà al teu plat. Jutge Llarena, Jutgessa Lamela, JEC, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional..., tot és el mateix. Tot es resumeix en dues paraules: Estat espanyol. La Turquia de la Unió Europea.

 

Comentaris