Fa anys em vaig trobar casualment en un camp de futbol amb un dirigent del PP de Catalunya a qui només coneixia pels mitjans de comunicació i amb qui compartíem una amistat comuna que es la que ens va presentar. El polític popular tot lamentant-se de la seva dissort ens etziba que el dia abans no l’havien deixat pujar a un avió per no dur el degut passaport. A molta gent li passa el fet de perdre un avió per un descuit o un oblit, fins aquí res fora de la normalitat; ara bé, per la meva sorpresa i consternació, després ens deixa anar amb el seu característic accent català occidental “i com havia de saber jo que per anar a Amèrica necessites un passaport!”. I la sentència la va seguir repetint de manera queixosa i en diverses ocasions! Confesso que em vaig quedar de pedra, no m’ho podia creure, i l’home seguia insistint “home és que això ho han d’avisar, no tenim perquè saber d’aquestes coses..”. Viure per veure i d’algun mode reflex d’un provincianisme molt estès en la política catalana.
A Enric Millo, qui per cert cada dia que passa parla pitjor el català, ja diuen que l’hàbit fa al monjo, li deu passar quelcom de semblant que a l’anterior personatge si tenim present les vergonyants declaracions que ha fet a compte de les cues a l’aeroport del Prat. Altrament, hauríem de convenir que es tracta d’una persona d’un cinisme majúscul perquè les hores d’espera a l’aeroport de Barcelona no tenen parió enlloc d’Europa i el zel per la seguretat, argument justificatiu utilitzat pel mateix Millo, hi és a tot arreu. O ara descobrirem que a Catalunya amb el bon temps venen turistes?
És clar que Millo no és en eficàcia i coherència el millor, però si ho deu ser en oportunisme, fatxenderia i llagoteria. Lluny resten els temps, on com un dels portantveus de CiU al Parlament, es vantava de ser sobiranista defensant el dret d’autodeterminació, fet plenament lògic per a un militant d’Unió en coherència amb la història del partit, i de passada reivindicar-se davant d’un Duran cada cop més marcadament unionista. Eren els temps on com a dirigent d’Unió a Girona se l’hi atribuïren responsabilitats i vincles amb l’amic, conegut i saludat Pallerols, tot i que la cosa finalment no anà gaire més enllà, potser per no haver-hi res ja que el finançament d’Unió, com tots sabem, era immaculat o per una sort de cavallerositat d’alguns homes del partit que no tenien cap voluntat d’amargar l’existència a un manat voluntariós i amb un gens dissimulat afany de trepar. Eren també uns temps que en el moment que Duran fa caure del cavall a Millo, aquest per refer-se festeja a dreta i esquerra de l’hemicicle cercant la corresponent i necessària, no diré justa, col·locació. No convenç Puigcercós, això ja seria massa, però si ho farà, amb un altre com ell o pitjor en l’art de la lleugeresa d’escrúpols i d’arriar cap a on bufa el vent, l’ínclit i incorregible Josep Piqué. Ambdós volien catalanitzar el PP, de nou viure per veure.
Però Piqué té molta vida fora de la política, sino que li preguntin als amics d’Ercros o recentment d’OHL, Millo en canvi ha d’assentir molt i entomar més per continuar en aquest mediocre mercat fariseu i caïnita. Les genuflexions ja no són tant per pregar a Déu, poc queda de l’estudiant catòlic i democristià, com per fer-se perdonar el pecat, no tinc clar que original, d’haver estat nacionalista català. Deu ara mostrar ben sovint la foto de la mili amb la bandera d’Espanya. Tot un honor desplegar-la, i per tanys anys en el calaix. En aquest cas, efectivament Roma recompensa als venuts girabanderes i no pas de baixa manera. Què deuen pensar tantes famílies populars que pares i avis lluïen amb tant d’honor la camisa blava i que després esdevingueren demòcrates de tota la vida?
Deia l’aristòcrata i escriptor José Luís de Vilallonga en un dels volums de les seves memòries que les prostitutes parisenques no deixen mai d’atendre una demanda, per excèntrica que sigui, si es paga el preu convingut. Millo no essent una prostituta ven al millor postor els seus lucratius i mai desinteressats serveis i, el pitjor no és ell, són els que li compren. Millo diuen que va donar un ronyó per salvar a la seva esposa, i això palesa que encara hi ha persona i sentiment. I si ha persona, hi ha remordiment i perdó, i la salvació esdevé sempre possible.
