Un debat miop

"El que rau darrera de la pèrdua de públic i, en conseqüència, de publicitat –en fi, del negoci– és la gegantina pèrdua de credibilitat dels diaris"

Ara fa dos diumenges, el 30 Minuts de TV3 va emetre I tú, quin diari compres?, un retrat de la crisi de la premsa impresa. Potser el to era una mica negre, però de cap manera esbiaixat o agressiu com el vol veure La Vanguardia, que retrucà dissabte amb un editorial amb perfum de revenja i un afany de ferir que ni el reportatge ni la televisió es mereixien.

A banda de la picabaralla –que l'oasi ja ha metabolitzat com a incident menor crida l'atenció el pessimisme sobre el futur de la premsa que traspuaven gairebé totes les intervencions dels periodistes "de paper" que apareixien al reportatge.

Certament, la situació de la premsa és molt greu. La patronal dels diaris espanyols, l'AEDE, té sobre la taula un estudi on es planteja demanar al Gobierno un pla de reconversió a l'estil del que als anys 80 es va aplicar al sector naval o la mineria. Poca broma.

Ara bé, el que més sobta és la miopia d'aquest debat. El que rau darrera de la pèrdua de públic i, en conseqüència, de publicitat –en fi, del negoci– és la gegantina pèrdua de credibilitat dels diaris.

La culpa del menor consum de mitjans tradicionals té la seva arrel en una pèrdua prèvia d'autoritat i credibilitat d'aquests mateixos mitjans, a més d'altres tendències que la indústria ja venia experimentant des dels anys setanta i que no eren pas desconegudes. Per exemple, la contracció de les audiències, l'especialització dels mitjans i la seva desmassificació i la facilitat amb què avui qualsevol es pot convertir en propietari d'un mitjà informatiu. Les audiències són menors i els competidors més nombrosos. Aquestes tendències no han estat provocades per Internet, que només les ha aguditzat.

La premsa porta massa anys pensant que el seu negoci son les notícies i no la influència social. La influència social indica al lector que és interessant comprar el diari i aquest fluxe de lectors fa rendible la publicitat inserida al mitjà. En fi: la influència fa a un mitjà de comunicació rendible.
Si el públic deixa de confiar en el mitjà, per què hauria de llegir-lo?

El que té la premsa entre mans és el repte més gran de la seva història: l'escassedat d'atenció i la gran pluralitat d'oferta per a captar-la. Sense atenció, no hi ha influència. Philip Meyer, veterà professor de Comunicació de la Universitat de Carolina del Nord, ho demostra en l'estudiar l'evolució de la confiança en la premsa i la difusió de diaris des del 1972 al 2010: són línies paral•leles descendents.

El model de Meyer per a aconseguir una influència social rendible és un cercle virtuós en el que la qualitat del contingut augmenta la credibilitat del mitjà, aquesta credibilitat abona el creixement de la influència social i de les vendes i ambdós milloren la seva rendibilitat. El cercle es tanca si aquesta rendibilitat s'inverteix –almenys en part– a millorar la qualitat del contingut, és a dir, en guanyar credibilitat.

Tot això resulta complicat si la credibilitat se'n ressent: la influència decau i, amb ella, les vendes i la rendibilitat. El procés acaba fent malbé la qualitat dels continguts, fet que minva de nou la credibilitat. És un cercle viciós.

No em sembla aventurat suggerir que la decreixent credibilitat dels mitjans no ha estat causada per Internet, sinó que ve d'una pèrdua d'autoritat prèvia, motivada per la davallada en la qualitat de la informació i en la fiabilitat que els mitjans mereixen per al públic.
Però de tot això no en van parlar ni el "30 Minuts" ni "La Vanguardia".

 
 

Comentaris