Ja fa molts anys, a l’Àfrica, un estat va voler demostrar a tot un poble, a través de la policia, els jutges i el govern, que ell era l’únic que tenia el monopoli de la violència, la llei i el poder. I ho va fer sense cap mania, ni el menor escrúpol, sense cap preocupació per guardar les formes. Tothom va poder veure o patir, llavors, la brutalitat uniformada, el vandalisme policial, la violència amb casc, quan funcionaris dels anomenats cossos de seguretat agrediren amb ganes gent pacífica i indefensa, que no s’hi tornà, però que resistí amb tot el coratge. I repartiren estopa amb ulls de ràbia, plens d’odi, necessitats que se’ls donés via lliure -encara més- a l’exercici indiscriminat de la violència contra gent de totes les edats, sense cap mirament. Cridaven que els deixessin actuar, amb un bram sortit de les goles d’uns rostres plens d’ira, amb el comportament tradicional de qualsevol força d’ocupació en un territori que no era el seu i contra uns ciutadans que no eren els seus compatriotes. No era, ni més ni menys, una altra cosa que l’actitud pròpia d’algú que actua en un territori ocupat i contra un enemic clarament identificable. Perquè els dirigents d’aquell estat no tenien adversaris polítics, sinó enemics nacionals, i actuaven des d’un reprovable esperit de revenja. Un enemic que no es trobava en igualtat de condicions, perquè no era cap exèrcit, ni cap cos uniformat, sinó ciutadans i ciutadanes, homes i dones de totes les edats i condició social, d’orígens molt diversos, és a dir, tot un poble, que, a diferència d’ells, anava desarmat i només brandava urnes, butlletes de vot i un elevat sentit de la defensa de la democràcia. Resultà, però, que aquells que havien estat víctimes de l’odi oficial per la seva condició nacional i democràtica, van veure com una interpretació barroera de la llei els havia convertits en botxins agressors i, en pobres víctimes, aquells que sí que els havien atacat. De fet, mirant la seva història, aquell estat no admetia altra cosa que no fos la derrota total, la submissió absoluta o el genocidi cultural més o menys encobert. Aquestes eren les seves normes i els seus hàbits atàvics. I no en tenia d’altres.
Ni llavors ni ara, però, enlloc ningú no es comporta amb aquest salvatgisme tan inhumà si no sap que compta, sentint-ne l’alè de suport al clatell, amb la complicitat d’autoritats polítiques que són, en definitiva, aquelles que els han donat les ordres d’actuar i que no els sancionaran per la duresa física de la seva intervenció. Ben al contrari, en aquella època els comandaments van ser condecorats pel ministre de torn -i aplaudida la distinció pel partit més votat-, pels serveis prestats, violència desmesurada inclosa. I els agents protagonistes de l’atac ferotge felicitats, per la seva infame proesa i la seva vil heroïcitat, en els vaixells de la ignomínia on s’allotjaven, pel titular del ministeri corresponent. Agents que, després, a la capital del seu país, proferiren comentaris personals miserables sobre alguns dels ministres derrocats pel cop d’estat, que els tractaren pitjor que a assassins i violadors amb les manilles per darrera del cos, que els feren despullar com a pur exercici d’humiliació i vexació i que, com quan badaren el cap a gent indefensa, trobaren plaer en l’agressió. I els feren passar, ni que fos una sola nit, per la presó. I a d’altres els hi retingueren força més temps, en dates assenyalades i lluny dels seus, perquè van voler recordar, a cada moment, qui manava i qui havia d’obeir, encara que fos fent mal, innecessàriament.
Una jutgessa va arribar a assegurar que cap fiscal no bellugava ni un sol dit que no ho sapigués abans el govern. El govern d’un estat que figurava a la cua de la independència judicial, però que es vantava de repetir que la llei era igual per a tothom, amb un cinisme professional impossible de superar i que, a tot estirar, arribava a la categoria de broma de mal gust. Era quan jutges i fiscals no amagaven la seva satisfacció a l’hora d’acusar membres d’un govern elegit democràticament, que els condemnaven en declaracions als mitjans abans d’haver-los escoltats i jutjats, que forçaven lleis i inventaven delictes, pel simple fet de complaure el govern que els havia nomenat, i que ho feien, amb toga o sense, amb el mateix gaudi pel sofriment dels altres que la policia que ja els havia precedit amb un capteniment semblant. De vegades, no podien ni amagar aquell somriure cínic de qui sap que totes li ponen, perquè no ignoraven que la llei eren ells i la feien anar tal i com més els convenia. I apareixien possibles penes als mitjans de comunicació, quan ni tan sols havien pres declaració als detinguts o citats a comparèixer. Els ajudà també i molt, en aquella indignitat, el silenci còmplice de l’Organització per a la Unitat Africana davant les mesures repressives promogudes pel partit governamental més corrupte de tot el continent africà.
Aleshores, gent civil, càrrecs polítics ministerials del partit governant allà i que, al país llavors sotmès, només obtenia el 2,9% dels vots, eren els que van donar les ordres d’actuar com ho va fer la seva policia. El cap de l’altra policia, en canvi, considerat un professional responsable i eficient en molts països per la intervenció del cos que dirigia durant els atacs terroristes ocorreguts al país, va ser apartat del comandament i acusat de delictes ficticis, potser perquè aquesta policia va ser molt més professional que no pas l’altra, la que va estomacar aquella bona gent que només volia votar. El van acusar de no haver enviat els seus subordinats a participar en l’assalt armat als col·legis electorals i de no haver infringit cap baixa entre la ciutadania, atès que cap dels més de mil ferits no ho va ser pels agents que ell comandava. Ras i curt, l’acusaren de no haver estat bèstia com els altres.
En aquells anys, per més increïble que ara ens pugui semblar, hi havia ministres que mentien en televisions internacionals, ben conscients de l’engany, però que, mancats de la més mínima consciència ètica o moral, continuaven promovent la falsedat per a desacreditar l’altre país davant del món. Ministres que parlaven satisfets de com de malament els anirien les coses si els oprimits no es comportaven, com a poble, de la manera que ells volien. Eren ministres que radicalitzaven l’opinió pública i feien servir paraules que encobrien conceptes referits a realitats inexistents, que trencaven la societat, que la dividien, que creaven malestar allà on, abans, només hi havia hagut convivència. Ministres que amenaçaven, boicotejaven, retallaven, mentien i es comportaven com un veritable pinxo de barri, sabent com sabien que ells tenien la força i, per aquest motiu, davant tants silencis clamorosos, intervenien les finances d’aquell país i en suprimien l’autogovern. Ministres que s’alegraven de les penalitats, estretors i dificultats dels governants empresonats o exiliats, i que en feien befa sempre que podien, sense cap respecte pels seus familiars i per aquells que els havien votat. Ministres que, abans de començar a parlar, ja ofenien amb la mirada o el posat, arrecerats, covardament, rere la impunitat de la seva legalitat. Gent miserable que sabia que comptava amb el suport i la complicitat dels altres partits del seu país, amb els quals competia en nacionalisme, coneixent com coneixia que la grossa de l’herència de la seva dictadura anterior havia estat molt repartida, políticament, socialment i territorialment i, doncs, que ningú no els passaria factura si les víctimes eren del país castigat.
En aquells anys, comptaven amb periodistes al servei de l’estat, de les mentides de l’estat, dels abusos de l’estat, de la infàmia de l’estat, dels interessos de l’estat, disposats a enganyar, tergiversar i manipular tant com calgués, a canvi de mantenir la seva quota de pantalla, d’antena o de subscripcions. Caps d’estat que, sense ni bellugar una cella, es permetien el luxe de parlar de democràcia, quan resulta que tenien un càrrec que no havia estat avalat pel vot de cap ciutadà, perquè ningú no els havia votat i mai no havien passat per unes urnes que tanta al·lèrgia els provocaven. Va ser aquella època, ja llunyana, en què van fer malbé la política, van torpedinar la justícia, van embrutar el periodisme i van fet saltar pels aires el clima de civilitat social que es vivia en la nació oprimida. En fi, dècades després es va poder veure com, en aquell estat, hi havia molt bona gent, bellíssimes persones, però els dirigents esmentats eren mala gent, males persones, gent que creixia agredint els altres, a cops de llei, a cops de porra, a cops de portada de diari o d’informatiu. Vist amb la perspectiva que dóna el temps, ara ja ningú no es pregunta perquè es van acabar independitzant d’aquell estat que els oprimia, perseguia i escanyava, perquè la resposta és molt fàcil d’entendre: no eren com ells, ni volien ser-ne. Feliçment…
