Tinc un amic –prestigiós i premiat traductor d’anglès i francès al català–, que s’adreça en espanyol a tots aquells que no parlen correctament la llengua catalana perquè, segons ell, “no hi ha res tan desagradable com conversar amb algú que la destrossa cada cop que obre la boca”. Opina, el meu amic, que el qui no s’esforça en el domini de la seva llengua o de la llengua del país on viu no ha de tenir oportunitats d’enverinar-la. Per això, cada cop que es troba amb algú que respon a aquest perfil, li parla en espanyol. Aquest, però, és un comportament que jo no comparteixo. Ja sé que persegueix un revulsiu, el revulsiu de sacsejar la consciència del seu interlocutor i despertar en ell una voluntat de millora, però en aquest cas em sembla pitjor el remei que la malaltia. Llevat, és clar, que el meu amic no tingui inconvenient a quedar-se més sol que la una.
Ho dic, perquè no són poques, sinó una immensitat, les persones que parlen català amb sintaxi espanyola, que diuen un parell de barbarismes cada vint paraules, que confonen l’essa sonora amb l’essa sorda, que castellanitzen sistemàticament la pronúncia de les lletres C i G, i que redueixen a sis les vuit vocals catalanes. I aquests són defectes que posen les coses molt difícils a algú amb el nivell d’intransigència del meu amic. Bàsicament, perquè, a més de restringir les seves oportunitats de parlar català, també el fan caure en la greu contradicció d’obligar-se a parlar molt més en la llengua invasiva que diu combatre que no pas en la llengua que creu defensar.
La parla deficient d’una llengua, certament, no fa mai de bon escoltar, i encara menys quan aquesta llengua és la nostra i som nosaltres mateixos els qui la malmetem, però em sembla que de tots els mals que podem inferir a la llengua catalana no n’hi ha cap de pitjor que el de substituir-la per una altra.
