Constitució de Cadis, 1812. La primera constitució espanyola. Article 10. “El territorio español comprende en la Península con sus posesiones e islas adyacentes: Aragón, Asturias, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada, Jaén, León, Molina, Murcia, Navarra, Provincias Vascongadas, Sevilla y Valencia, las islas Baleares y las Canarias con las demás posesiones de África. En la América septentrional: Nueva España con la Nueva-Galicia y península de Yucatán, Guatemala, provincias internes de Oriente, provincias internes de Occidente, isla de Cuba con las dos Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo y la isla de Puerto Rico con las demás adyacentes a éstas y al continente en uno y otro mar. En la América meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico. En el Asia, las islas Filipinas, y las que dependen de su gobierno”.
És important rellegir aquest article de tant en tant per entendre coses. També per entendre les peticions de penes als presos polítics catalans. Substancialment, les elits que controlaven l’Estat fa 200 anys i ara són les mateixes. S’han autoreproduït de generació en generació i han fet sempre la mateixa feina. Controlar i administrar amb mà de ferro el territori de les Espanyes, progressivament empetitit per les guerres d’alliberament nacional. De pas, han garantit els seus interessos econòmics particulars. Espanya ha estat i és un gran negoci per als que controlen les profunditats de l’estat. Hauria estat molt estrany que unes elits amb vocació imperial transoceànica com les de Castella tinguessin, històricament, una praxi consensuadora en el seu territori immediat peninsular. De fet, hauria estat un miracle. Hi ha una tradició d’estat determinada, de poder per imposició. Una cultura política del domini territorial. En la seva mentalitat, Castella és la nació alfa. Catalunya, una possessió.
Ara que el relat descaradament fictici de la Fiscalia sobre els Fets d’Octubre s’alinea amb el relat descaradament fictici del jutge instructor, que al seu temps s’alinea amb el relat descaradament fictici dels mitjans de comunicació dominants a la capital de la nació alfa, la veritat emergeix, crua però útil: no són idiotes, saben perfectament que menteixen, i que estan forçant els principis del dret penal i de la veritat. Però ho fan, com ho feia la Santa Inquisició, per un bé major que cal protegir per damunt de tot. Si fa 500 anys el bé superior era el control social de l’Església, ara ho és la unitat d’Espanya. Infondre el pànic, escarmentar, advertir tot aquell que pensi en tornar a intentar-ho. Els nostres representants electes, i els Jordis, estan en mans d’uns fanàtics perillosos que controlen l’estat des de fa segles i que estan més envalentits que mai. La Modèlica Transició els va deixar allà on eren des de temps immemorials: manant.
