He de fer molta memòria per recordar la majoria d’atemptats jihadistes a Europa. Madrid el tinc clar. Data, franja horària, lloc i més o menys el nombre de víctimes. Del primer atemptat de Londres puc recordar, amb força facilitat, que era un set de juny. Però no sé si és cert o només un record erroni que ha quedat institucionalitzat al meu cap per algun motiu que desconec. Recordo també que eren dos (o tres) autobusos. Honestament, no recordo el número de víctimes ni la nacionalitat dels terrorismes.
Després recordo París. El primer. El de la revista Charlie. Va ser durant el mes de gener (crec que ho recordo perquè algun diari va ironitzar dient que l’atac era la felicitació d’any nou d’Al-Qaeda). Després va haver una sèrie d’atemptats comesos per un nano d’Estat Islàmic. Us en recordeu? Tot va passar els mateixos dies. A París va haver un altre atac. Aquell dels kalaixnikov i els assassins disparant pel carrer. Sé que era divendres perquè jo i l’Aitana erem al teatre. No recordo res més. Morts? Buf, ni idea.
Posteriorment, els meus records naveguen en un oceà d’atacs inconcrets. Una bomba (o dues?) a l’aeroport de Brussel·les (Brussel·les o una altra ciutat belga), un camió a Niça (fa molta estona que no recordo xifres de víctimes), un camió a Alemanya (no recordo la ciutat), un altre a Alemanya provocat per un nano iranià que es va posar a disparar com un boig, Londres (vàries vegades, crec) i Manchester. L’atemptat on era la dona de Guardiola (fet molt destacat de l’assumpte).
El primer impuls és pensar si és injust, terrible o cruel haver oblidat tot això. Si és immoral. Potser sí. Potser hauríem de recordar tots els noms de tots els morts pel terrorisme jihadista. Però potser la intranscendència és l’única arma contra aquests covards.
